Hace ya 11 años, las de Quepo arrancábamos nuestro primer proyecto rodando un documental sobre el Foro Social Mundial en Kenia. Era el 2007. Ese documental, el Proceso de lo Posible, nos marcó, nos transformó y nos definió en muchos sentidos. En Quepo somos un poco lo que somos gracias al FSM. Mañana acaba una nueva edición en Salvador de Bahía. Nos hubiera encantado estar ahí una vez más.

Volver a ver el documental nos sigue emocionando y nos revela que las cuestiones que se planteaban en él han avanzado y han crecido, ocupando más espacio en las comunidades. Continúan siendo centrales en la transformación necesaria del planeta y sus sociedades. Desde abajo. Por la gente que se une, que se articula y que construye cosas nuevas, justas y solidarias.

Ahora, en Quepo, estamos con cosas como Quorum Global o el Viver de Comunicació de Associat. Espacios de encuentro y articulación donde ponemos siempre algo de esa herencia del Foro. Herencia que continua alimentado estos proyectos, como entendemos la comunicación y como luchamos por el futuro. Si quieres, aquí tienes el documental. Para nosotros, además de un documental, también es una especia de declaración de principios: de lo que somos y por lo que luchamos.

Estem d'estrena!

Després de mesos treballant-hi, avui posem en marxa el nou web. Hem renovat les parets digitals de casa nostra, apostant per un format molt visual –com no podia de ser d'una altra manera– i dotant-nos d'una finestra a la xarxa amb la que ens sentim més identificades.

Tot i això, el web encara no està acabat. Al llarg de les properes setmanes hi anirem incorporant els projectes que us hem ofert des de que vam néixer, el 2007. Ara com ara, hi trobareu els projectes amb els quals estem treballant a dia d'avui, com FAM i Associa't a la Festa i, també, d’altres que hem enllestit recentment, com Salut, Drets, Acció; #Art4Artic i Contra la Pobresa.

Ja us ho dèiem dies enrere, el portal web era la nostra assignatura pendent i aquest setembre ens hi hem deixat la pell per aprovar-la. La que ja podem anomenar «vella» web ens ha acompanyat des des dels inicis. Uns inicis que recordem, com dirien a Portugal, amb certa saudade (una espècie de melancolia i nostàlgia), però no podíem esperar més. Tocava renovar-se.

Però la renovació no és només estètica. El web antic se'ns havia quedat petit perquè Quepo, nosaltres mateixes, també hem anat canviant amb el pas dels anys i el web ja no reflectia la nostra identitat. Necessitàvem adequar-ho i poder visibilitzar la gran varietat de tipologies de projectes en els quals estem immerses en el nostre dia a dia.

Treballem en comunicació i sabem que un web és la porta d'entrada a casa. Així que aquí el teniu. Al «nou» web –que per descomptat és tant nostre com vostre– hi veureu canvis. Molts canvis. Però, òbviament, mantenim la filosofia de transformació social amb la comunicació i l'audiovisual Creative Commons amb la qual vam nèixer.

Benvingudes a la nostra nova casa digital!

...seguim a Gràcia i seguirem fent audiovisual transformador :) 

Volem comunicar-vos que hem canviat de local, comencem el 2015 al carrer Llibertat:

no poden ser millors els auguris i la declaració d'intencions! 

 
A la foto, Laura, Raquel, Lu, Nic i Julián al nou local... junt al Pablo, Sonia, Uri, Chus i Mire formem l'equip de Quepo

A partir d'ara ens podreu trobar a la següent adreça:

Fundació Quepo
C/ Llibertat, 47, local
08012 Barcelona
Telf: 931867511


Ara ja sabeu on podeu venir a veure'ns, on enviar-nos correus postals i paquets 

i també, si ens facturem alguna cosa, la nova adreça fiscal (passeu la info sisplau

al departament de comptabilitat, en aquest cas).

Aprofitem per saludar-vos i desitjar-nos un any, fructífer, en què plegades poguem

portar endavant iniciatives transformadores i fem del nostre món un lloc més just, 

més democràtic i mes feliç.

Molt bon 2015 i fins molt aviat!

El Chagas és l'enfermetat parasitària més devastadora d'Amèrica Llatina. Uns 16 mil·lions de persones s'infecten cada any, de les quals entre 30.000 i 50.000 moren a causa de no ser tractades.

Els darrers dies a Estats Units s'han salvat dos metges infectats d'ebola que han pogut obtenir dosis de medicines en fase d'experimentació que mai arribaran a Sierra Leona o Libèria, o enlloc més enllà de l'estret de Gibraltar. La situació es repeteix a alguns dels països on el Chagas és endèmic. A banda dels problemes habituals de tractar amb una enfermetat carregada de mites sobre la supervivència, de l'accés a la població en risc i de la manca d'inversió en formació a professionals. Les autoritats sanitàries es queixen de problemes d'abasteixement per part de la indústria farmacèutica, al igual que de la manca d'inversió en investigació i de greus problemes d'abastament de les dosis necessàries.

Un dels països més afectats és Bolivia però també és una malaltia que es troba a Europa, Estats Units o el Japó. A Bolivia hi treballa l'organització ISGlobal amb la que hem realizat InfoChagas. Un projecte de web i audiovisuals per tal d'oferir un portal de referència internacional amb informació accesible per a la població en risc, i rigurosa per a la comunitat mèdica i científica que hi treballa. Disposa d'una app per facebook, per tal d'oferir orientació a persones que es considerin en risc. Tan debó el projecte sigui d'utilitat per a les comunitats d'arreu que el necessiten.

Desde el pasado 20 de septiembre toda la tripulación del mítico barco de Greenpeace Arctic Sunrise está entre rejas en Rusia por haber realizado una acción pacífica para pedir la protección del Ártico. Este viernes hemos podido poner nuestro granito de arena en continuar visibilizando a las activistas detenidas. Hemos grabado en vídeo la acción llevada a cabo en la Sagrada Família de Barcelona para pedir su libertad.  Aquí tenéis el minuto a minuto de la acción .



Siguen necesitando nuestro apoyo. Si crees que es injusto que 30 personas de forma pacífica esten detenidas por intentar frenar la explotación del Ártico por parte de intereses empresariales, hazte socio/a de Greenpeace ( si ya eres de socio/a de Quepo : )  para continuar haciendo posible su trabajo y firma la petición de liberación.

Con motivo del 17 de octubre, Día Internacional por la Erradicación de la pobreza, estrenamos el spot #ContraLaPobreza. Un spot para EAPN pensado para hacernos replantear los prejuicios sobre las personas en situación de pobreza y exclusión social.



Como sabéis los que nos seguís de una forma u otra, este spot ha sido realizado gracias a la colaboración de un equipo de más de 30 profesionales y de empresas del sector. Durante esta semana se exhibe en casi 800 salas de cine de toda España. Un granito de arena en la lucha #Contralapobreza y en la construcción de la justicia social.

Llevo practicamente un mes volcada en la realización de un spot para EAPN en el que he tenido la suerte de trabajar mano a mano con Miquel Fuster durante algunas intensas jornadas. Miquel, para las que no lo conozcáis, es ilustrador y dibujante de cómics, es una persona especialmente sensible y especialmente inteligente y hace un tiempo se pasó 15 años viviendo en la calle.
Miquel se ha volcado en el proyecto con el compromiso y el cariño que nadie le presupuso, pero también lo ha hecho con la misma dosis de honestidad. El dia que le conocí tomando un café, me dijo: "Sonia, esto lo vamos a hacer. Yo voy a ensayar todo lo que tu quieras..... sois muy majos, y tal.... pero esto no sirve para nada. ¿Eres consciente, no?"

Zasca. Ahí me lo dejó. Yo le dije, cuéntame porqué. Y nos enzarzamos en una conversación política, aunque el siempre farde de no hablar de política, y no volvimos al asunto. Yo pensé que cuando este verano descansara, cogiera perspectiva de mis proyectos, etcétera, volvería con una respuesta genial para Miquel. Pero no sucedió así. Los tiempos que vivimos, la incertidumbre social y política que sentimos, la pérdida de derechos fundamentales, las justificaciones de discrimanaciones que vemos pasar por nuestro lado, etc, etc.... me han dejado sin respuesta para mi, ni para Miquel. Pero me han pegado un mensaje en el cerebro que también procede de él. Logré abandonar la calle gracias a muchas personas que me apoyaron, que me ayudaron a luchar, pero fue por caridad, no por justicia. Y esa es mi humilde respuesta para Miquel. Si este spot contribuye en un gramo a enfrentarnos a nuestros prejuicios para que abandonemos la caridad y construyamos justicia, sí habrá servido para algo.

Mientras llega el spot que estrenaremos el 17 de octubre con motivo del Día Internacional por la Erradicación de la Pobreza, os dejamos un vídeo de making of para que palpéis un poco el ambiente de rodaje y pongáis cara a las más de 30 personas que me han ayudado a tirar esto para adelante.

En nuestro último post, comentamos que estábamos tan liados con los nuevos proyectos que ni tiempo había para nada más...y ¡en efecto! Seguimos muy liados, pero contentos por ir viendo cómo se avanza en cada uno de ellos. Ya los relataremos aquí, sin embargo, cada uno merece su tiempo y su espacio, así que mejor nos centramos en lo que se está llevando a cabo estos días.

El pasado 21 de septiembre se celebró el Día Internacional de la Paz  y con motivo de esta fecha, en muchos puntos del planeta se han ido produciendo eventos y actividades en torno a este tema. Específicamente en Garraf (en la provincia de Barcelona, Catalunya) se está celebrando desde el 27 de septiembre y hasta el 11 de octubre, la 8ª Semana de la Paz teniendo como tema central, el poder de la ciudadanía en la transformación pacífica de los conflictos y la construcción de paz.

Cada año se diseña un proyecto de sensibilización en relación a la cultura de paz, con una propuesta temática alrededor de la cual se organizan diversas actividades. Con el objetivo de mostrar experiencias de movilización ciudadana que actualmente se llevan a cabo en diferentes ámbitos para conseguir nuevos caminos hacia la construcción de la paz, la reflexión y el diálogo, este año se realizará un vídeo forum a partir de nuestro documental  “Janadesh, el veredicto del pueblo”, de Enric Álvarez i Oriol Ampuero, en tres centros educativos de la comarca.

Janadesh

Y precisamente porque serán los docentes y alumnos quienes estarán trabajando y debatiendo sobre este tema, recordamos que la Escola de Cultura de Pau creó una guía didáctica con el objetivo de reforzar el estudio y el trabajo práctico en torno a las temáticas y actividades relacionadas con no-violencia, acceso a la tierra y participación ciudadana.

Descarga la guía didáctica desde aquí

Esperamos que puedan sacar provecho de todo ello :-)

Aquest post pertany a una campanya de difusió del projecte “Aixó és EpD” que estem duent a terme des de Quepo. Durant 10 dies, 10 col·laboracions de persones vinculades a les temàtiques que abordem. Avui, darrer dia, Quim Arrufat reflexiona sobre la nostra proposta de governabilitat.

“Personalment estic a favor de la democràcia, que significa que les institucions centrals de la societat han de romandre sota control popular. Ara com ara, sota el capitalisme no podem parlar de democràcia per definició. El capitalisme és un sistema en què les institucions centrals de la societat estan, per principis sota control autocràtic. Penso que fins que les principals institucions de la societat no estiguin sota control popular no té sentit parlar de democràcia.”

(Noam Chomsky)

La democràcia, avui, és un pols constant contra corrent.

La crisi econòmica i financera en què vivim està escenificant com mai l’absència de democràcia en les relacions econòmiques i de poder. És a dir, l’absència de democràcia en aquells països considerats, sobretot durant la guerra freda, com a “democràcies liberals”. Totes i cadascuna de les decisions de pes que es prenen, és a dir, de les decisions que alteren o poden alterar els equilibris econòmics i de poder, s’estan prenent d’esquenes, i sovint en contra, de la majoria de la població. El propi rescat bancari a Europa, o l’expansió de les indústries extractives a Sudamèrica serien dos exemples clars en un mar d’exemples.

És clar que la desaparició del món dividit en blocs, el món dividit en bons i dolents, demòcrates i “allò altre”, ha mostrat l’emperador nu. Si no nu del tot, si vestit amb allò just que porta, no amb allò que deia que portava. El món dels democràtes, segons els blocs, és el món on els bancs i la borsa voten a diari i la ciutadania vota cada quatre anys uns representants a unes cambres que cada dia tenen menys poder de decisió. En definitiva, el món dels demòcrates, que ara es diu globalització i que continua dividint el món en guanyadors (demòcrates) i perdedors (“allò altre”), es treu cada dia de forma més evident la màscara amb què es recobria la propaganda occidental. 

No obstant això, davant d’aquest escenari desert de perspectives de victòria popular, de victòria de la majoria empobrida sobre la minoria poderosa, arreu del món s’autoorganitza la societat, els pobres, els que no voten cada dia si no quan els deixen i amb prou feines, per reclamar la propietat col·lectiva del futur, ara arrabassada. Els processos d’empoderament popular a l’Amèrica Llatina i la seva transposició, amb totes les imperfeccions, en processos constituents, han permès conquestes tan significatives com la consulta prèvia a la població afectada per planificacions mineres. A la Mediterrània, des de la plaça Syntagma a Atenes fins a Plaça Catalunya de Barcelona, passant per la plaça Taksim d’Istanbul o la plaça Tahrir al Caire, les societats desposseïdes de tot poder decisori, de tot dret a ser consultats, de tot dret a opinar sobre el seu futur, omplen a batzegades els carrers en reclamació d’una democràcia real. 

Ja ningú no es creu, com Chomsky, que puguem parlar de democràcia, en el seu sentit més autèntic. Les principals institucions de la societat no estan sota control popular, no responen als interessos de la majoria, no funcionen a ritme de la majoria social. La pregunta és quan i com guanyarem, reconquerirem, la democràcia o parcel·les significatives d’aquesta. I la resposta, molt em temo, és que la democràcia és una lluita constant contra corrent en uns sistema que viu i s’alimenta justament de les desigualtats.

Ja en el segle XIII Agustí d’Hipona va deixar escrit: “Si dels governs en traiem l’acció de la justícia, només queda una colla de lladres i pirates”. Aquí ja cadascú que jutgi si veu el got del món mig ple, o mig buit.

Quim Arrufat @quimarrufat
Diputat al Parlament per CUP-Alternativa d'Esquerres.

Aquest post pertany a una campanya de difusió del projecte “Aixó és EpD” que estem duent a terme des de Quepo. Durant 10 dies, 10 col·laboracions de persones vinculades a les temàtiques que abordem. Avui, Mercè Girona, reflexiona sobre la nostra proposta d'enton saludable.

Ja fa més de 30 anys que sóc activista en defensa del medi i els valors de l'ecologia. Em preocupa la degradació i depredació del medi causat per les activitats i objectius lucratius d'empreses i corporacions privades que prioritàriament tenen en compte els seus interessos i beneficis corporatius afectant l'equilibri ecològic, la biodiversitat, el territori i els recursos naturals, i en definitiva el nostre entorn i la salut del medi i de les persones. Posant en perill el futur nostre, bressol per a les generacions futures tan humanes com de la resta d'éssers vius. El més preocupant, és que en nom del desenvolupament i la societat del benestar, la nostra administració, els partits que fins ara han governat- siguin de pretesa esquerra i verda o no- han estat tolerant que els interessos privats d'uns passin per sobre de la necessitat de protegir els interessos públics del conjunt de la societat.

El període de creixement especulatiu de la nostra economia, el qual ha comportat un no parar d’agressions al territori i de disbarats ecològics i ambientals. Per a l’ecologisme independent no hi ha dubte que la crisi fa molt temps que es manifesta, ara sols ha canviat de rostre. És aquesta crisi econòmica, social i política una oportunitat de millora social col·lectiva?. Per a que així sigui hauríem de fer un canvi de direcció, tal i com ja apunten els filòsofs del “bon viure”. Des de l’ecologisme cal encarar aquest oportú debat social amb un plantejament clarament optimista. Les oportunitats històriques que s'estan obrin són més favorables que les que es tanquen quan es parteix d'una realitat que és ecològicament insostenible.

Catalunya és caracteritza per una densa base industrial i urbana desequilibrada territorialment i localitzada, sobretot, en la vessant costanera del Mediterrani. Compta amb tres grans polígons químics (Camp de Tarragona, Baix Llobregat i Vallès Oriental) amb una forta especialització industrial en els derivats del petroli, amb quatre reactors nuclears emmagatzemadors de residus radioactius, amb importants ports de mar, amb una activitat turística massiva i en alça, amb una trama atapeïda d’empreses industrials i logístiques molt lligada a la xarxa urbana i de serveis que conformen tot de ciutats entrellaçades a l’entorn de l’àrea metropolitana de Barcelona. Com no pot ser d’una altra manera, donades les seves característiques, el territori català pateix d’un important estrès ambiental i d’una fragilitat ecològica que es manifesta de moltes maneres: amb la total dependència energètica dels recursos fòssils i radioactius, amb l’excés de contaminació i de residus, amb l’aïllament dels espais naturals i la pèrdua de biodiversitat, amb la debilitat ecològica en l’activitat agrícola i ramadera, amb la manca de sobirania alimentària, ..

Les regles polítiques i econòmiques pactades entre els estats són les que ens marquen avui dia els camins i els criteris en les decisions d’inversió i en la recaptació i distribució de bens i recursos. La globalització de la producció, de la circulació de mercaderies, de capitals, d’informació, de relacions institucionals públiques i privades, fan que els governs dels estats es converteixin en els principals interlocutors amb les grans corporacions econòmiques i financeres. Però hi ha moltes maneres de dur a terme amb aquesta funció.

Un exemple d’aquesta funció, significatiu per a l’ecologisme més contemporani, és l’acord, no explícit però real, entre les multinacionals dels transgènics agrícoles i l’estat espanyol per fer d’aquest la porta d’entrada a Europa dels seus productes captivadors de la biodiversitat. La crisi financera ens ha mostrat despullat un estat espanyol organitzat de manera corporativa i governat per elits amb comportaments oportunistes, acumuladores d’excedents i amb permanents afanys extractivistes vers els territoris.

Des d’economia ecològica es fa notar que per sota de l’economia financera i de l’economia real i ha una economia “real-real”. Aquesta economia real-real és la de l’ecologia humana, la que tracta de la biologia, de l’energia i dels materials. A Catalunya ens trobem ara econòmicament ofegats pels deutes que l’estat i les administracions públiques estan assumint degut a l’esclat de la bombolla financera, però també portem a sobre un deute ecològic contret per societats com la nostra, gran consumidora d’energia i materials, al ser beneficiaria del que s’ha anomenat un “intercanvi desigual” amb altres territoris i d’una petjada ecològica excessiva.

Des de l’ecologisme sempre hem defensat que fora més lícit pagar els deutes ecològics que no els financers. Tant és així que l’actual deute financer el veiem més com una forma de domini corporatiu sobre les poblacions, sobre la capacitat d’aquestes de decidir sobre el seu futur i el dels territoris que ens acullen, que no pas com un deute que tingui cap fonament “real-real”.

Quan hem considerat que ha calgut, els ecologistes hem organitzat o hem donat suport a les plataformes que han impulsat campanyes d’oposició a decisions, tant municipals com autonòmiques, que valoràvem com agressives i perjudicials per al medi i la sostenibilitat dels territoris. Hem organitzat també notables manifestacions en contra de la política ambiental de la generalitat. Però el fet que cal remarcar és que a Catalunya ha predominat durant força dècades un consens que implícitament o explícita considerava que els temes ambientals havien d’anar sempre al darrera dels econòmics i socials donat el context general de subordinació política i no tenen prou en compte els criteris de sostenibilitat ecològica..

Acostar el afers i els poders públics als ciutadans i als territoris és sens dubte també un benefici per a les polítiques ambientals, de defensa dels territoris i de donar opció a la sostenibilitat que defensem els ecologistes.
  
Donada la realitat de la nostra societat, les polítiques orientades ecològicament haurien d’ocupar ja un lloc principal entre les polítiques públiques, sobretot les que tenen a veure amb els principals recursos ambientals: aigua, energia, sòl fèrtil, biodiversitat i espais naturals, prevenció de residus i eficiència en l’ús de materials, contaminació i canvi climàtic, ... Totes plegades han de ser un factor impulsor d’un necessari canvi social i d’una reestructuració econòmica inajornable. Tota la nostra estructura productiva corre el perill de tornar-se ràpidament obsoleta si institucionalment no es canvien les regles de joc i s’inicia una transformació social cooperativa. Però per a fer-ho cal mobilitzar tant institucions públiques com privades, és a dir, cal assumir competències legals, comptar amb recursos financers suficients i saber-los orientar bé. I tot plegat s’ha de fer amb participació ciutadana i evitant que part de la població pateixi, com ja passa ara, sotracs importants en les seves condicions més bàsiques de vida. Aquesta és una tasca que se’ns presenta molt difícil per a la societat catalana, si no impossible, tenint com tenim una manca de democràcia i un ordenament dels poders públics conformat de manera que no sols no hi ajuda, sinó que sembla constituït per anar-hi en contra.

Cal una societat catalana més activa en la defensa del nostre medi on les nostres actituds, consum i hàbits han de ser més conscients i responsables!!

Mercè Girona.
Presidenta de la Fundació Catalana per a la prevenció de Residus i el Consum Responsable. Membre del Centre d'Ecologia i Projectes Alternatius-Ecologistes de Catalunya i impulsora de l'Estratègia Catalana Residu Zero.

Aquest post pertany a una campanya de difusió del projecte “Aixó és EpD” que estem duent a terme des de Quepo. Durant 10 dies, 10 col·laboracions de persones vinculades a les temàtiques que abordem. Avui, una col·laboració especial, Miryam Navarro, membre de l'equip que vam crear el projecte, reflexiona sobre la nostra proposta d'educació.

 

Con esta frase, un verdadero grito de lucha, acaba el vídeo que introduce el tema “Educació per a tothom”. Podemos hacernos una idea de lo importante que es la educación para el poder, porque  precisamente es eso, la educación es poder en estado puro. Poder para manipular y poder para cambiar las cosas. El poder de construir personas a imagen y semejanza de la sociedad y la cultura donde se inscriben. Un universo donde se inyecta por vía directa la manera de concebir el mundo, la propia subjetividad y la idea del otro, y de cómo relacionarnos con esa alteridad. Por eso, la lucha está presente en  una concepción de la educación que no se limita a la trasmisión de instrucciones y conocimientos, ni si quiera a la transmisión de valores, sino como una acción política en sí misma. Porque somos aprendices y no podemos estar quietos, porque estamos vivos y la creatividad nos sale por los poros, por eso y mucho más luchamos por la Educación, sí, pero ¿cuál? La educación para todas y todos, la educación que tenga sentido en la vida, la educación donde se comprueba que cuando cambiamos nosotras y nosotros, cambiamos el mundo que nos rodea, y el mundo a su vez nos cambia. La educación que queremos es una educación que deconstruye violencias, que desmonta el presupuesto de que la desigualdad es algo que no se puede evitar, connatural al ser humano. Una educación que no se cree que eso siempre ha sido así, y por eso, siempre será así; que para que unos vivan bien otros tiene que sufrir, y que las cosas no pueden cambiar. Ponemos “Un granito de arena” para que no sea así.

Hay muchos tipos de luchas. Las batallas campales contra las fuerzas del “orden” donde muere gente, y dónde se quiere matar ideas y cercenar el espíritu pero, que para su sorpresa, va matando miedos y fortaleciendo el librepensamiento. Cuando se mata un maestro, maestra, renacen más luchadores y luchadoras.  También, está la lucha silenciosa del día a día, de querer dar lo mejor de uno, de una,  a las personas con las que pasas mucho tiempo en un mismo espacio, es decir, con las que se compartes la vida. La entrega profesional para que alumnos y alumnas aprendan a luchar contra el “monstruo de las mil cabezas”, aunque sea “de a poquito”, dejando de hacer lo que se espera de uno, y haciendo lo mejor para una, dejando de “consumir hasta morir”, y de morirse por consumir. 

Ken Robinson nos explica la historia de un modelo obsoleto, y curiosamente de rabiosa actualidad, y cómo comulgan las imposiciones del mercantilistas con la instrucción escolar. Se enseña a la negación de la esencia del desarrollo personal, emocional y comunitario, para hacer posible la manipulación y encajarnos en moldes homogeneizadores. Proceso que facilita al Status Quo la elección de quién les vales y para qué,  y que se traduce en la anulación de la capacidad creativa. Un altísimo precio que pagan niñas, niños y jóvenes, acatando pacientemente las aburridísimas instrucciones  de sus adultos.  Sir Robinson, con un simple ejemplo de cuántas habilidades puede encontrarse a un clip para sujetar papeles, nos demuestra que la educación escolar a la que estamos sometidos es una maquinaria que asesina la imaginación.

Sin embargo, son muchos los docentes que luchan, incluso con su vida, para defender la educación en la que creemos. Esmerándose para que la escuela sirva como instrumento para que cada uno y cada una saque lo mejor que tiene dentro en beneficio del común y no de unos pocos. Defienden una escuela que acompaña a las personas para que no se conformen con aprender a trabajar para producir o para ser útiles a las directrices del mercado, sino un lugar dónde lo que importa es “aprender a ser”, como dice Eduardo Galeano.

Porque somos “Soñadoras”, porque creemos en la utopía que marca el horizonte hacia el que queremos caminar, porque somos muchos y muchas aunque nos sintamos solos, estamos aquí, abriendo ventanas, esta vez electrónicas, para compartir este material que nos hace pensar, que nos anima a construir una educación en la libertad, una educación en el “buen vivir”. Vuestra creatividad nos da la clave que necesitamos para que todo siga girando. Disfrutadlo, como nosotras lo hemos hecho al crearlo.

Miryam Navarro Rupérez. 
Investigadora en Formación de mossa-GRAFO (SGR.2009-0053). UAB. Diseño y desarrollo de contenidos de “Això és EPD” desde la antropología aplicada a la educación y al desarrollo.

Aquest post pertany a una campanya de difusió del projecte “Aixó és EpD” que estem duent a terme des de Quepo. Durant 10 dies, 10 col·laboracions de persones vinculades a les temàtiques que abordem. Avui, Sergi Picazo, periodista i company de batalles, reflexiona sobre la nostra proposta de llibertat d'expressió.

“Gràcies a Déu al nostre país tenim tres coses extraordinàriament precioses: la llibertat d’expressió, la llibertat de pensament i la prudència de no practicar-ne mai cap de les dues”. Meravellosa descripció de l’autocensura made in Mark Twain. Als països democràtics no existeix la censura. No existeix tal com l’entenem a Xina, Corea del Nord, Aràbia Saudita o Guinea Equatorial. Però això no vol dir que la llibertat d’informació estigui plenament garantida al 100%. Ni que la pluralitat ideològica, ni que tothom tingui veu ni que el rigor sobre qualsevol fet siguin els objectius suprems dels grans mitjans de comunicació occidentals. A l’Estat espanyol el photoshop de la realitat supera, en el cas d’alguns diaris, televisions i ràdios, els límits d’allò èticament reprovable. 

La nova censura, més enllà de la que apliquen els règims totalitaris, pren moltes i variades formes, i gairebé mai són òbvies. La forma més efectiva de censurar avui dia un tema incòmode és, senzillament, el silenci: no publicar-lo mai o publicar-lo tan petit, tan petit, tan petit que sigui marginal. Aquesta censura moderna, sumada a l’autocensura, s’escola a través d’una sèrie de sibil·lins canals, que no es veuen i que no es mencionen, viatgen en forma d’implícits, xiuxiueigs, de forma quotidiana però irregular -a vegades sí, a vegades no- i sense cap inquisidor jutjant periodistes. El periodista avui s’enfronta a un doble enemic: 1) Els tabús socials manufactarats, els interessos econòmics o les pressions polítiques apreten; i 2) La falta de temps i d’espai i la precarietat laboral dels periodistes acaben d’ofegar. 

Fos a negre. 

Fa vint-i-cinc anys Noam Chosmky i Edward Hermann van teoritzar el Model Propaganda per explicar els mecanismes complexos de la censura i l’autocensura en països democràtics, amb separació de poders i amb la llibertat d’expressió consagrada a les sacrosantes constitucions. Una notícia, per acabar sent publicada, havia de superar cinc factors: a) Les rutines de producció informativa accelerada, b) la influència de la publicitat, c) els interessos de la propietat dels mitjans, d) la por dels plets judicials i/o la persecució policial o parapolicial, e) el consens manufacturat creat en una societat. Tot i això moltes notícies acaben superant aquests filtres, fins i tot, contradint les hipòtesis del Model Propaganda. No es tracta, doncs, d’una ciència exacta. Les esquerdes hi són i cada cop són més grans.

Llums, càmera i... acció!

Sergi Picazo @sergipicazo. 
Periodista. Membre del col·lectiu de periodistes Contrast. Professor associat de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Autor del blog 'El Perseguidor'. Coordinador de l'Anuari Media.cat Els Silencis Mediàtics. 

Avui començem amb una campanya de dinamització del nostre projecte Això és EpD. Hauria de dir del nostre "darrer projecte" per què no l'hem estrenat con bombo y platillo però lo cert és que ja està sobre la taula d'alguns potencials beneficiaris i s'està utilitzant en algunes aules. Una campanya que tindrà la col·laboració de 10 autores que reflexionaran sobre les 10 temàtiques del projecte: dret a la vida, a l'educació, governabilitat, etc...

L'objectiu d'aquesta web és aprofitar el potencial del llenguatje l'audiovisual per acostar l'educació al desenvolupament a les aules, especialment a les universitàries. O dit, d'una altra manera, una manera d'acostar les problemàtiques sobre les quals treballen les ong a la societat, a un espai de debat i de transformació social com ho són (i molt més que ho haurien de ser ) les universitats.

Té altres objectius, com fer-ho de forma conjunta, enfortir la xarxa. Organitzacions que batallen sobre la mateixa problemàtica, dirigint-se juntes a la gent. Un desig de Quepo, que el sector actuï i es dirigeixi a la societat més en bloc. Més com lo que són, agents de transformació social transversals.

I bé com que això és un post al blog i no una entrega de premis, no em puc enrotllar amb les gràcies, però és que hem comptat amb un equip al que tenim tant que agraïr-li. Així és que quedi per escrit el meu agraïment personal a les persones que l'han fet possible.

Esperem que el difoneu, l''utilitzeu, l'amplieu, el transformeu, el milloreu....

Podeu seguir la campanya visitant aquest blog cada dia, on hi trobareu l'article de cadascún dels autors. Visitant el nostre facebook acabadet d'estrenar i seguint-nos a tuiter o seguint el hashtag #AixòésEpD.