Com ja sabeu estem portant a terme una campanya de sensibilització de la mà de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona, sota el nom "Tenim dret a no ser pobres" al voltant del nostre web didàctic "Això és EpD".
Des de la Xarxa ens fan arribar la informació de les Biblioteques que tenen fons específics al voltant de les 10 temàtiques amb les que hem desenvolupat el projecte d'Educació per al Desenvolupament. Aqui us deixem la informació:

• Biblioteca Sant Ildefons de Cornellà de Llobregat (fons especial: Moviments socials i societat civil).
• Biblioteca de Caldes de Montbui (fons especial: Pau i solidaritat).
• Biblioteca Central de Santa Coloma de Gramenet (fons especial: Fons Joan Gomis de Solidaritat i Cooperació).
• Biblioteca Vapor Badia de Sabadell (fons especial Cultura de la Pau).
• Biblioteca Can Mulà de Mollet del Vallès (Fons Solidari Ezequiel Martín).
• Biblioteca Sant Adrià de Sant Adrià del Besòs (Fons Unesco).

No oblideu que la resta de les 223 biblioteques que formen la Xarxa han organitzat durant aquesta setmana del 14 al 20 d'octubre, al voltant del Dia Internacional per a l'Eradicació de la pobresa, activitats específiques, exposicions, propostes infantils, etc... Alhora que posen a disposició d'usuaris i usuàries el seu prestatge a la Biblioteca Virtual: "Les arrels de la `pobresa" amb guies de lectura i recomanacions d'audiovisuals, amb enfocament d'epd.

Gaudiu de les activitats, les lectures i els audiovisuals. Valen molt la pena. I, si podeu, difoneu ; )

A Quepo ens preocupen molt (per no dir, que ens cabrejen) els nivells de pobresa, tan al Sud com al Nord. Per això hem preparat dues accions de sensibilització específiques al voltant del 17 d'octubre, Dia Internacional per a l'Eradicació de la pobresa. Una d'elles és la campanya amb la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona: Tenim dret a NO ser pobres.  Parlarem d'exclusió social, de prejudicis i de justícia, i reflexionarem sobre aquelles pèrdues de drets al món que generen pobresa.

Durant la setmana, veurem com els interessos pel petroli a l'amazònia peruana estan per sobre dels drets dels pobladors indígenes. Com arrisquen la seva vida a diari milers d'immigrants invisibles per arribar als Estats Units al creuar la frontera amb Mèxic. Donarem voltes al problema de l'accés als medicaments essencials per una gran part de la ciutadania al món. La lluita pacífica que des de fa 25 anys els mestres de Mèxic duen a terme per defensar una educació pública. I també ens plantejarem quins drets laborals s'han perdut pel camí als països que produeixen la major part de la roba que portem.

I quan enfoquem a casa nostra, a la situació de la sanitat i de l'educació públiques, o dels nostres drets laborals...ens adonem que els drets socials bàsics, sobretot al Sud però cada cop més al Nord, no estan garantits.

Creiem que proporcionar eines per donar suport a la ciutadania, que li permeti prendre consciencia de la seva pertinença a un món global, des d'una visió crítica i amb una actitud socialment compromesa, és essencial per a lluitar contra les desigualtats socials i injustícies econòmiques a les que ens trobem sotmeses.

Per això hem pensat en un espai públic i de lliure accés com és la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona per aquesta campanya de sensiblització. Us animem a apropar-vos a una de les 223 biblioteques que en formen part: en elles trobareu els continguts d'Això és EpD i podreu participar de les activitats que les biblioteques han organitzat relacionades amb les temàtiques del web. A més, podeu accedir al prestatge virtual Les arrels de la pobresa: Tenim dret a no ser pobres, amb els continguts, notícies relacionades i una guia de recomanacions de lectura i audiovisuals amb enfocament d'epd disponibles al seu catàleg.

Contra la pobresa...Educació per al Desenvolupament!

Podeu seguir els continguts de la campanya amb el hashtag #DretANoSerPobres a les nostres xarxes socials. Twitter: @quepo_org i Facebook: quepo.org 

Aquest post pertany a una campanya de difusió del projecte “Aixó és EpD” que estem duent a terme des de Quepo. Durant 10 dies, 10 col·laboracions de persones vinculades a les temàtiques que abordem. Avui, Mercè Girona, reflexiona sobre la nostra proposta d'enton saludable.

Ja fa més de 30 anys que sóc activista en defensa del medi i els valors de l'ecologia. Em preocupa la degradació i depredació del medi causat per les activitats i objectius lucratius d'empreses i corporacions privades que prioritàriament tenen en compte els seus interessos i beneficis corporatius afectant l'equilibri ecològic, la biodiversitat, el territori i els recursos naturals, i en definitiva el nostre entorn i la salut del medi i de les persones. Posant en perill el futur nostre, bressol per a les generacions futures tan humanes com de la resta d'éssers vius. El més preocupant, és que en nom del desenvolupament i la societat del benestar, la nostra administració, els partits que fins ara han governat- siguin de pretesa esquerra i verda o no- han estat tolerant que els interessos privats d'uns passin per sobre de la necessitat de protegir els interessos públics del conjunt de la societat.

El període de creixement especulatiu de la nostra economia, el qual ha comportat un no parar d’agressions al territori i de disbarats ecològics i ambientals. Per a l’ecologisme independent no hi ha dubte que la crisi fa molt temps que es manifesta, ara sols ha canviat de rostre. És aquesta crisi econòmica, social i política una oportunitat de millora social col·lectiva?. Per a que així sigui hauríem de fer un canvi de direcció, tal i com ja apunten els filòsofs del “bon viure”. Des de l’ecologisme cal encarar aquest oportú debat social amb un plantejament clarament optimista. Les oportunitats històriques que s'estan obrin són més favorables que les que es tanquen quan es parteix d'una realitat que és ecològicament insostenible.

Catalunya és caracteritza per una densa base industrial i urbana desequilibrada territorialment i localitzada, sobretot, en la vessant costanera del Mediterrani. Compta amb tres grans polígons químics (Camp de Tarragona, Baix Llobregat i Vallès Oriental) amb una forta especialització industrial en els derivats del petroli, amb quatre reactors nuclears emmagatzemadors de residus radioactius, amb importants ports de mar, amb una activitat turística massiva i en alça, amb una trama atapeïda d’empreses industrials i logístiques molt lligada a la xarxa urbana i de serveis que conformen tot de ciutats entrellaçades a l’entorn de l’àrea metropolitana de Barcelona. Com no pot ser d’una altra manera, donades les seves característiques, el territori català pateix d’un important estrès ambiental i d’una fragilitat ecològica que es manifesta de moltes maneres: amb la total dependència energètica dels recursos fòssils i radioactius, amb l’excés de contaminació i de residus, amb l’aïllament dels espais naturals i la pèrdua de biodiversitat, amb la debilitat ecològica en l’activitat agrícola i ramadera, amb la manca de sobirania alimentària, ..

Les regles polítiques i econòmiques pactades entre els estats són les que ens marquen avui dia els camins i els criteris en les decisions d’inversió i en la recaptació i distribució de bens i recursos. La globalització de la producció, de la circulació de mercaderies, de capitals, d’informació, de relacions institucionals públiques i privades, fan que els governs dels estats es converteixin en els principals interlocutors amb les grans corporacions econòmiques i financeres. Però hi ha moltes maneres de dur a terme amb aquesta funció.

Un exemple d’aquesta funció, significatiu per a l’ecologisme més contemporani, és l’acord, no explícit però real, entre les multinacionals dels transgènics agrícoles i l’estat espanyol per fer d’aquest la porta d’entrada a Europa dels seus productes captivadors de la biodiversitat. La crisi financera ens ha mostrat despullat un estat espanyol organitzat de manera corporativa i governat per elits amb comportaments oportunistes, acumuladores d’excedents i amb permanents afanys extractivistes vers els territoris.

Des d’economia ecològica es fa notar que per sota de l’economia financera i de l’economia real i ha una economia “real-real”. Aquesta economia real-real és la de l’ecologia humana, la que tracta de la biologia, de l’energia i dels materials. A Catalunya ens trobem ara econòmicament ofegats pels deutes que l’estat i les administracions públiques estan assumint degut a l’esclat de la bombolla financera, però també portem a sobre un deute ecològic contret per societats com la nostra, gran consumidora d’energia i materials, al ser beneficiaria del que s’ha anomenat un “intercanvi desigual” amb altres territoris i d’una petjada ecològica excessiva.

Des de l’ecologisme sempre hem defensat que fora més lícit pagar els deutes ecològics que no els financers. Tant és així que l’actual deute financer el veiem més com una forma de domini corporatiu sobre les poblacions, sobre la capacitat d’aquestes de decidir sobre el seu futur i el dels territoris que ens acullen, que no pas com un deute que tingui cap fonament “real-real”.

Quan hem considerat que ha calgut, els ecologistes hem organitzat o hem donat suport a les plataformes que han impulsat campanyes d’oposició a decisions, tant municipals com autonòmiques, que valoràvem com agressives i perjudicials per al medi i la sostenibilitat dels territoris. Hem organitzat també notables manifestacions en contra de la política ambiental de la generalitat. Però el fet que cal remarcar és que a Catalunya ha predominat durant força dècades un consens que implícitament o explícita considerava que els temes ambientals havien d’anar sempre al darrera dels econòmics i socials donat el context general de subordinació política i no tenen prou en compte els criteris de sostenibilitat ecològica..

Acostar el afers i els poders públics als ciutadans i als territoris és sens dubte també un benefici per a les polítiques ambientals, de defensa dels territoris i de donar opció a la sostenibilitat que defensem els ecologistes.
  
Donada la realitat de la nostra societat, les polítiques orientades ecològicament haurien d’ocupar ja un lloc principal entre les polítiques públiques, sobretot les que tenen a veure amb els principals recursos ambientals: aigua, energia, sòl fèrtil, biodiversitat i espais naturals, prevenció de residus i eficiència en l’ús de materials, contaminació i canvi climàtic, ... Totes plegades han de ser un factor impulsor d’un necessari canvi social i d’una reestructuració econòmica inajornable. Tota la nostra estructura productiva corre el perill de tornar-se ràpidament obsoleta si institucionalment no es canvien les regles de joc i s’inicia una transformació social cooperativa. Però per a fer-ho cal mobilitzar tant institucions públiques com privades, és a dir, cal assumir competències legals, comptar amb recursos financers suficients i saber-los orientar bé. I tot plegat s’ha de fer amb participació ciutadana i evitant que part de la població pateixi, com ja passa ara, sotracs importants en les seves condicions més bàsiques de vida. Aquesta és una tasca que se’ns presenta molt difícil per a la societat catalana, si no impossible, tenint com tenim una manca de democràcia i un ordenament dels poders públics conformat de manera que no sols no hi ajuda, sinó que sembla constituït per anar-hi en contra.

Cal una societat catalana més activa en la defensa del nostre medi on les nostres actituds, consum i hàbits han de ser més conscients i responsables!!

Mercè Girona.
Presidenta de la Fundació Catalana per a la prevenció de Residus i el Consum Responsable. Membre del Centre d'Ecologia i Projectes Alternatius-Ecologistes de Catalunya i impulsora de l'Estratègia Catalana Residu Zero.

Aquest post pertany a una campanya de difusió del projecte “Aixó és EpD” que estem duent a terme des de Quepo. Durant 10 dies, 10 col·laboracions de persones vinculades a les temàtiques que abordem. Avui, una col·laboració especial, Miryam Navarro, membre de l'equip que vam crear el projecte, reflexiona sobre la nostra proposta d'educació.

 

Con esta frase, un verdadero grito de lucha, acaba el vídeo que introduce el tema “Educació per a tothom”. Podemos hacernos una idea de lo importante que es la educación para el poder, porque  precisamente es eso, la educación es poder en estado puro. Poder para manipular y poder para cambiar las cosas. El poder de construir personas a imagen y semejanza de la sociedad y la cultura donde se inscriben. Un universo donde se inyecta por vía directa la manera de concebir el mundo, la propia subjetividad y la idea del otro, y de cómo relacionarnos con esa alteridad. Por eso, la lucha está presente en  una concepción de la educación que no se limita a la trasmisión de instrucciones y conocimientos, ni si quiera a la transmisión de valores, sino como una acción política en sí misma. Porque somos aprendices y no podemos estar quietos, porque estamos vivos y la creatividad nos sale por los poros, por eso y mucho más luchamos por la Educación, sí, pero ¿cuál? La educación para todas y todos, la educación que tenga sentido en la vida, la educación donde se comprueba que cuando cambiamos nosotras y nosotros, cambiamos el mundo que nos rodea, y el mundo a su vez nos cambia. La educación que queremos es una educación que deconstruye violencias, que desmonta el presupuesto de que la desigualdad es algo que no se puede evitar, connatural al ser humano. Una educación que no se cree que eso siempre ha sido así, y por eso, siempre será así; que para que unos vivan bien otros tiene que sufrir, y que las cosas no pueden cambiar. Ponemos “Un granito de arena” para que no sea así.

Hay muchos tipos de luchas. Las batallas campales contra las fuerzas del “orden” donde muere gente, y dónde se quiere matar ideas y cercenar el espíritu pero, que para su sorpresa, va matando miedos y fortaleciendo el librepensamiento. Cuando se mata un maestro, maestra, renacen más luchadores y luchadoras.  También, está la lucha silenciosa del día a día, de querer dar lo mejor de uno, de una,  a las personas con las que pasas mucho tiempo en un mismo espacio, es decir, con las que se compartes la vida. La entrega profesional para que alumnos y alumnas aprendan a luchar contra el “monstruo de las mil cabezas”, aunque sea “de a poquito”, dejando de hacer lo que se espera de uno, y haciendo lo mejor para una, dejando de “consumir hasta morir”, y de morirse por consumir. 

Ken Robinson nos explica la historia de un modelo obsoleto, y curiosamente de rabiosa actualidad, y cómo comulgan las imposiciones del mercantilistas con la instrucción escolar. Se enseña a la negación de la esencia del desarrollo personal, emocional y comunitario, para hacer posible la manipulación y encajarnos en moldes homogeneizadores. Proceso que facilita al Status Quo la elección de quién les vales y para qué,  y que se traduce en la anulación de la capacidad creativa. Un altísimo precio que pagan niñas, niños y jóvenes, acatando pacientemente las aburridísimas instrucciones  de sus adultos.  Sir Robinson, con un simple ejemplo de cuántas habilidades puede encontrarse a un clip para sujetar papeles, nos demuestra que la educación escolar a la que estamos sometidos es una maquinaria que asesina la imaginación.

Sin embargo, son muchos los docentes que luchan, incluso con su vida, para defender la educación en la que creemos. Esmerándose para que la escuela sirva como instrumento para que cada uno y cada una saque lo mejor que tiene dentro en beneficio del común y no de unos pocos. Defienden una escuela que acompaña a las personas para que no se conformen con aprender a trabajar para producir o para ser útiles a las directrices del mercado, sino un lugar dónde lo que importa es “aprender a ser”, como dice Eduardo Galeano.

Porque somos “Soñadoras”, porque creemos en la utopía que marca el horizonte hacia el que queremos caminar, porque somos muchos y muchas aunque nos sintamos solos, estamos aquí, abriendo ventanas, esta vez electrónicas, para compartir este material que nos hace pensar, que nos anima a construir una educación en la libertad, una educación en el “buen vivir”. Vuestra creatividad nos da la clave que necesitamos para que todo siga girando. Disfrutadlo, como nosotras lo hemos hecho al crearlo.

Miryam Navarro Rupérez. 
Investigadora en Formación de mossa-GRAFO (SGR.2009-0053). UAB. Diseño y desarrollo de contenidos de “Això és EPD” desde la antropología aplicada a la educación y al desarrollo.

Aquest post pertany a una campanya de difusió del projecte “Aixó és EpD” que estem duent a terme des de Quepo. Durant 10 dies, 10 col·laboracions de persones vinculades a les temàtiques que abordem. Avui, Iolanda Fresnillo de la Plataforma Auditoría Ciudadana de la Deuda ¡No Debemos!¡No Pagamos!, reflexiona sobre la nostra proposta d'economia global.

La deuda ha sido reconocida como obstáculo para el desarrollo humano de los pueblos, no sólo en el Sur sino ahora también en el Norte global, tanto por organizaciones de la sociedad civil como por instituciones internacionales y académicas. El Consejo de Derechos Humanos de Naciones Unidas adoptaba el pasado julio de 2012 una resolución en la que se reconocía que “la creciente carga de la deuda que afrontan los países en desarrollo más endeudados, y en particular los países menos desarrollados, es insostenible y sigue siendo uno de los principales obstáculos para conseguir progresos en un desarrollo humano y la erradicación de la pobreza, y que, para muchos países en desarrollo y con economías en transición, el excesivo servicio de la deuda ha constreñido severamente su capacidad de promover el desarrollo social y de proveer los servicios básicos para crear las condiciones para la satisfacción de los derechos económicos, sociales y culturales”.

La deuda ha sido durante décadas una herramienta que ha transferido del Sur Global al Norte Global ingentes cantidades de riquezas (tanto en forma de riquezas monetarias como de recursos naturales). Entre 1985 y 2010 la transferencia neta sobre la deuda externa pública de los países que el Banco Mundial califica como “en desarrollo” es de 530.000 millones de dólares negativos (es decir, la diferencia entre las sumas recibidas en nuevos préstamos y el total de pagos de la deuda, incluyendo capital e intereses). Esta transferencia de recursos monetarios ha ido acompañada de la imposición del capitalismo neoliberal, que se ha hecho camino en todo el mundo en parte gracias al mecanismo del endeudamiento. ¿Les suena?

Esta transferencia de riquezas entre deudores y acreedores se traslada ahora al Norte, haciéndose cada vez más evidente que el trasvase no es de países empobrecidos a ricos, sino un trasvase desde los desposeídos, las clases populares y trabajadoras a escala global hacia las élites propietarias del capital y los medios de producción. La deuda como una herramienta de transfusión de riquezas del 99% al 1%.

A pesar que la centralidad del debate de la deuda está ahora en los países de la periferia europea, la crisis de la deuda en los países del sur global no es cosa del pasado y los altos niveles de endeudamiento siguen suponiendo un importante obstáculo para el desarrollo. Volviendo al Consejo de Derechos Humanos de Naciones Unidas, “la deuda de los países en desarrollo ha seguido aumentando, y no solo ha limitado sus perspectivas de desarrollo sino que también ha mermado su capacidad para crear las condiciones que se requieren para el ejercicio de los derechos humanos, en particular los derechos económicos, sociales y culturales”

Casi un tercio de los países de bajos ingresos están con problemas de deuda o en alto riesgo de sobreendeudamiento. Los llamados Pequeños Estados Insulares en Desarrollo, en particular los del Caribe, afrontan mientras escribo estas líneas un grave problema de sobreendeudamiento. Por ejemplo, St. Kitts y Nevis tiene una deuda pública cercana al 200% del PIB (por encima de la deuda/PIB Grecia). Jamaica, paraíso en las mentes de muchas de nosotras, afronta estos días una dura negociación con el FMI y los acreedores del Club de París para conseguir una cancelación parcial de su deuda (un alivio como le llaman las instituciones financieras internacionales). Obviamente, como sucede en Grecia, la negociación gira entorno al nivel de medidas de austeridad, privatizaciones y otras reformas neoliberales que deberá acometer el país caribeño si quiere recibir la ansiada reducción de su deuda. Egipto o Túnez, herederas de las deudas de los dictadores Mubarak y Ben Alí respectivamente, se encuentran en una situación similar, pasando de la dominación del dictador a la del FMI a causa de una deuda impagable.

En total, y según datos publicados recientemente por el Banco Mundial, la deuda total de los “países en desarrollo” era en 2011 de 4,9 billones de dólares, subiendo de 4,4 billones de dólares en 2010. El stock de la deuda de los “países en desarrollo” se ha más que doblado desde 2000 cuando llegaba a 2,1 billones de dólares. Y eso sin contar una creciente deuda interna (del Estado con acreedores internos, muchos de los cuales son banco extranjeros al estilo del BBVA que se han instalado en los países) y una también pujante deuda privada (de los actores privados de las economías de esos países), que muy probablemente acabará siendo socializado.

En el contexto de la crisis económica global, los países del Sur, especialmente los más empobrecidos, acuden al crédito para suplir los impactos de la crisis en sus economías. Los países empobrecidos, después del estallido de la crisis, han visto reducidos sus ingresos por exportaciones, los precios de materias primas se han vuelto extremadamente volátiles (atrayendo inversores que huyen de los mercados de deuda y bancario), los ingresos por remesas de migrantes han caído y las empresas multinacionales han incrementado los niveles de repatriación de beneficios.

A ello hay que añadir los impactos de la fuga de capitales y evasión fiscal, que en los países del Sur supone una pérdida de miles de millones de dólares que podrían evitar el endeudamiento. Según Eurodad, “los flujos financieros ilícitos hacia el exterior desde los países en desarrollo se acumulan hasta 1,3 billones de dólares cada año” Como resultado de la evasión fiscal de las empresas multinacionales los países pobres pierden hasta 160 mil millones de dólares al año en ingresos fiscales.

En este momento de evidente fracaso del sistema capitalista como modelo económico que garantice las necesidades y el bienestar de la población (un fracaso que muchas venimos denunciando desde hace muchos años pero que ahora se hace incontestable), es importante que no afrontemos la crisis de la deuda de la eurozona como un problema aislado, como algo que sólo nos sucede a nosotras porque, siendo las economías “holgazanas” del Sur de la próspera Europa, hemos estado viviendo a crédito y por encima de nuestras posibilidades. No, no es así. Esta crisis de la deuda no es más que un síntoma de la crisis del capitalismo. Y diría más, es otra fase de aquella crisis de la deuda de los 80 que aún siguen arrastrando muchos países de América Latina, África y Asia.  

Cuando busquemos salidas a la crisis, no nos olvidemos del Sur, como diría Forges.

 

Este texto es una versión muy resumida del publicado en el Anuario de la “Plataforma 2015 y más” y que podéis encontrar aquí.

Iolanda Fresnillo. @ifresnillo 
Investigadora en el Observatorio de la Deuda en la Globalización - ODG desde mayo de 2002 hasta el año pasado, cuando inició nuevas aventuras profesionales. Desde el ODG participó en el equipo que ideó y llevó a cabo el proyecto Interferències, con gran éxito de crítica y público. Actualmente hace de consultora precaria y pasa el rato luchando contra la deuda en la Plataforma Auditoria Ciudadana de la Deuda ¡No Debemos! ¡No Pagamos!. Con los años se ha hecho especialista en temas de deuda ilegítima, finanzas responsables e instituciones financieras internacionales.

Aquest post pertany a una campanya de difusió del projecte “Aixó és EpD” que estem duent a terme des de Quepo. Durant 10 dies, 10 col·laboracions de persones vinculades a les temàtiques que abordem. Avui, Albert Sales, reflexiona sobre la nostra proposta de model de consum.

 

Aquesta és la pregunta que flota en l'ambient quan parlem de consum i empreses transnacionals. Les persones amb un mínim d'informació sobre l'impacte social i ambiental de les activitats de les empreses de confecció, d'electrònica, agroalimentàries, energètiques, etc. llegeixen articles o escolten xerrades esperant el moment clau. Aquell moment en que l'activista o la investigadora comença a destapar les pràctiques d'explotació de la seva firma de moda preferida a Cambodja o l'impacte mediambiental i social que suposa menjar aquelles saboroses pinyes que de tant en tant compra al supermercat.

El 2005 vaig tenir l’oportunitat de començar a treballar a la Campanya Roba Neta (CRN) i entrar en contacte amb una xarxa d’organitzacions, moviments de base i persones d’arreu del món amb més d’una dècada d’historia en la denuncia de la realitat de les obreres i els obrers que confeccionen la roba que es ven a les botigues de les grans marques de moda. En poc temps, la quantitat d’informació sobre les disfuncions d’un sistema de producció i de comerç que posa el profit econòmic per davant dels drets laborals i dels drets humans em va obligar a replantejar-me el meu propi consum i a cercar alternatives que em permetessin sentir-me alliberat d’aquelles marques amb les quals ens les teníem contínuament.

La CRN no és una campanya de consum responsable. Mai ha tingut entre els seus objectius principals promoure el consum alternatiu. Tampoc ha pretès erigir-se en certificadora de bones pràctiques ni en entitat que promogui la responsabilitat de les empreses transnacionals. És, en essència, una campanya de suport a les treballadores i als treballadors de la indústria de la confecció que s’organitzen per plantar cara a les empreses que vulneren una i altra vegada els seus drets laborals i els seus drets humans. La CRN va néixer per donar ressò internacional a aquestes lluites locals i per fer arribar la pressió que els col·lectius de persones treballadores porten a terme al seu lloc de treball als despatxos de les grans marques de moda i exigir respostes a través d’expressions de solidaritat de consumidors i consumidores d’arreu.

Es fa molt difícil però, explicar el que hi ha darrera de les grans firmes que dominen el sector sense plantejar-se com cobrir les pròpies necessitats de roba i vestit sense ser còmplice d’un model de relacions laborals i socials que poc té a veure amb les promeses de “desenvolupament” de les polítiques de lliure mercat. No hi ha xerrada, conferència o taula rodona en que participi en la que no hi hagi alguna persona assistent que pregunti per la “llista blanca” de marques en les quals confiar. Els consumidors i les consumidores es pregunten on poden comprar amb la consciència tranquil·la i sense sentir que perden el control sobre les conseqüències socials i ambientals de les seves decisions. Malauradament, la llista blanca no existeix.

Des del convenciment que el nostre planeta no pot suportar la propagació de les nostres pautes de consum depredadores i davant la irracionalitat dels hàbits de compra que exhibim les autoanomenades classes mitjes de països rics i potències emergents, la primera opció que es presenta en les converses sobre alternatives de consum és el decreixement voluntari i raonat del nostre consum de roba. No es tracta de vestir amb parracs ni d’anar uniformats i uniformades pel carrer. Es tracta d’alliberar-nos de la necessitat de disposar d’armaris tan ben nodrits que ens permetin oblidar pantalons i samarretes durant mesos darrera de les últimes compres. De no guiar-nos únicament per criteris estètics i pel preu dels articles amb la certesa que allò que adquirim és una peça d’utilitzar i llençar.

Però més enllà de la reducció, calen alternatives i podem portar a terme un consum transformador donant suport a iniciatives que ens permetin comprar la roba que necessitem sense sentir-nos esclaus de les grans firmes internacionals de les quals ens arriben descoratjadores notícies sobre impactes ambientals intolerables i explotació de persones treballadores. Acudir a l'economia social, a negocis locals amb producció local, o al moviment de moda ètica, incipient al nostre país però en creixement i amb un gran control de les condicions laborals i dels impactes ambientals de la seva producció.


Albert Sales i Campos. @albertsc79
Membre del col·lectiu RETS, portaveu de la Campanya Roba Neta a Catalunya. Professor de sociologia a la Universitat Pompeu Fabra i a la Universitat de Girona. 

Més info:
http://robaneta.org
http://rets.cat
http://albertsales.wordpress.com

Aquest post pertany a una campanya de difusió del projecte “Aixó és EpD” que estem duent a terme des de Quepo. Durant 10 dies, 10 col·laboracions de persones vinculades a les temàtiques que abordem. Avui, Sergi Picazo, periodista i company de batalles, reflexiona sobre la nostra proposta de llibertat d'expressió.

“Gràcies a Déu al nostre país tenim tres coses extraordinàriament precioses: la llibertat d’expressió, la llibertat de pensament i la prudència de no practicar-ne mai cap de les dues”. Meravellosa descripció de l’autocensura made in Mark Twain. Als països democràtics no existeix la censura. No existeix tal com l’entenem a Xina, Corea del Nord, Aràbia Saudita o Guinea Equatorial. Però això no vol dir que la llibertat d’informació estigui plenament garantida al 100%. Ni que la pluralitat ideològica, ni que tothom tingui veu ni que el rigor sobre qualsevol fet siguin els objectius suprems dels grans mitjans de comunicació occidentals. A l’Estat espanyol el photoshop de la realitat supera, en el cas d’alguns diaris, televisions i ràdios, els límits d’allò èticament reprovable. 

La nova censura, més enllà de la que apliquen els règims totalitaris, pren moltes i variades formes, i gairebé mai són òbvies. La forma més efectiva de censurar avui dia un tema incòmode és, senzillament, el silenci: no publicar-lo mai o publicar-lo tan petit, tan petit, tan petit que sigui marginal. Aquesta censura moderna, sumada a l’autocensura, s’escola a través d’una sèrie de sibil·lins canals, que no es veuen i que no es mencionen, viatgen en forma d’implícits, xiuxiueigs, de forma quotidiana però irregular -a vegades sí, a vegades no- i sense cap inquisidor jutjant periodistes. El periodista avui s’enfronta a un doble enemic: 1) Els tabús socials manufactarats, els interessos econòmics o les pressions polítiques apreten; i 2) La falta de temps i d’espai i la precarietat laboral dels periodistes acaben d’ofegar. 

Fos a negre. 

Fa vint-i-cinc anys Noam Chosmky i Edward Hermann van teoritzar el Model Propaganda per explicar els mecanismes complexos de la censura i l’autocensura en països democràtics, amb separació de poders i amb la llibertat d’expressió consagrada a les sacrosantes constitucions. Una notícia, per acabar sent publicada, havia de superar cinc factors: a) Les rutines de producció informativa accelerada, b) la influència de la publicitat, c) els interessos de la propietat dels mitjans, d) la por dels plets judicials i/o la persecució policial o parapolicial, e) el consens manufacturat creat en una societat. Tot i això moltes notícies acaben superant aquests filtres, fins i tot, contradint les hipòtesis del Model Propaganda. No es tracta, doncs, d’una ciència exacta. Les esquerdes hi són i cada cop són més grans.

Llums, càmera i... acció!

Sergi Picazo @sergipicazo. 
Periodista. Membre del col·lectiu de periodistes Contrast. Professor associat de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Autor del blog 'El Perseguidor'. Coordinador de l'Anuari Media.cat Els Silencis Mediàtics. 

Este post pertenece a una campaña de difusión del proyecto “Això és EpD” que estamos llevando a cabo desde Quepo. Durante 10 días, contaremos con 10 colaboraciones de personas vinculadas a las temáticas que abordamos. Hoy, Gustavo Duch reflexiona sobre nuestra propuesta de soberanía alimentaria.

No es extraño escucharlo ―mejor no hubiera hecho caso a esos expertos universitarios―, o incluso más contundente ―los veterinarios y agrónomos, todos al paredón.

Sí, son comentarios de gentes del campo. De aquellos que siguiendo los consejos de los técnicos han acabado siendo parte de un sistema agroalimentario –global e industrial- que les priva de su libertad y capacidad de decisión. O de aquellos que defendiendo un modelo de producción a pequeña escala, en cooperación con la naturaleza y comercializando a nivel local, se cansan de inspecciones especializadas en ponerles palos en la rueda y hacerles la vida, literalmente, imposible.

Y esto ocurre en países de todo el Planeta, porque en asuntos agroalimentarios no hay ni sures ni nortes, y millones de personas campesinas han visto como sus agriculturas y medios de vida han quedado sepultadas por un monstruo corporativo que deforesta las selvas y acapara tierras para agrandar sus dominios; que maltrata, envenena y agota la tierra para agrandar sus almacenes; y que controla desde las semillas hasta la distribución de los alimentos para agrandar sus beneficios.

Muchos son los factores que han facilitado este escenario, principalmente el avance de las políticas neoliberales que han dejado crecer sin control esa fiera que se lucra empobreciendo campesinos y engordando consumidores, pero también hemos de señalar, en una crítica constructiva, el papel que al respecto viene jugando la Universidad .

El pensamiento que las aulas han venido construyendo en los últimos años es una réplica de nuestra sociedad y de nuestros campos: un monocultivo de un pensamiento dedicado a consolidar el sistema capitalista y mercantilista en la agricultura y en la alimentación y en todo. La sabiduría tradicional e indígena, sus formas de relacionarse con la naturaleza, de entender la función de ser proveedores y proveedoras de alimentos se tachó de ‘atrasada’ y quedó apartada de cualquier institución formal educativa.

Pero está claro, el camino trazado por las ansias de lucro, en la agricultura y en cualquier otra realidad, solo conduce a un abismo que ya percibimos cercano. Y ahí surge la Soberanía Alimentaria, que nos interpela, y dice: ¿necesitamos pluriversidades? ¿Necesitamos la sabiduría rural? ¿Necesitamos volver a la tierra?

Gustavo Duch. @gustavoduch  

Revista SoberaníaAlimentaria, Biodiversidad y Culturas.