3 de desembre, Marijn Dekkers director executiu de Bayer explica clarament en una conferencia un pensament sovint difícil de demostrar: “Nosaltres no desenvolupem aquest medicament per als indis, sinó per als pacients occidentals que se'l poden permetre". Aquest és un posicionament amagat, extrapolable a molts altres sectors industrials. Però en aquest cas el projecte que hem fet amb Medicus Mundi Catalunya i Farmamundi Catalunya tracta justament de l'accés als medicaments i el problema originat per la industria farmacèutica i la privatització del que hauria de ser el dret a produïr medicaments accessibles per a tothom.

Medicaments que no curen és un projecte fet per sensibilitzar i educar sobre la onada expansiva de desigualtat que es genera amb un sistema de patents perfecte per enriquir enormement a grans multinacionals del fàrmac però totalment desastrós per al bé comú dels éssers humans del planeta. Tant desigual com que només el 20% de la població mundial consumeix el 80% dels medicaments que es produeixen o el que vindria a ser el mateix, en termes globals els medicaments són per als rics i els pobres no tenen dret a curar els seus mals i malalties.

A partir d'un web amb un vídeo i tres propostes de tallers per a joves, tot dissenyat per la seva aplicació digital a l' aula, es desgranen els continguts per entendre com aquest fet genera tot un seguit de desequilibris. La complexitat de les donacions de medicaments que si no es fan bé acaben sent perjudicials. El mal cap al medi ambient que genera una producció desmesurada de químics complexes que sovint es llençen. El Web és l' eina per entendre aquestes i altres problemàtiques. L'usuari o professor parteix del vídeo i pot anar profunditzant, fent els tallers o ampliant informació, a les diferents referències.

Marijn Dekkers es va retractar del que havia dit. Segurament el director de comunicació de Bayer li va explicar el milions que es gasten cada any en camuflar la veritat. Es dediquen a fer gran una empresa, venent medicaments a preus disparats només per als que s'ho poden permetre. Però ara tots sabem el que pensa Marijin i podem entendre que és el mateix que pensen la resta de companys directius de la resta de multinacionals farmacèutiques que cada dia s'oposen a que es puguin fabricar genèrics per salvar vides i curar malalties. Nosaltres esperem que Medicaments que no curen sigui una eina per a tothom, però en especial per docents, que ens ajudi a ser conscients d'un tema, tan important com poc conegut.

Aquest post pertany a una campanya de difusió del projecte “Aixó és EpD” que estem duent a terme des de Quepo. Durant 10 dies, 10 col·laboracions de persones vinculades a les temàtiques que abordem. Avui, Albert Sales, reflexiona sobre la nostra proposta de model de consum.

 

Aquesta és la pregunta que flota en l'ambient quan parlem de consum i empreses transnacionals. Les persones amb un mínim d'informació sobre l'impacte social i ambiental de les activitats de les empreses de confecció, d'electrònica, agroalimentàries, energètiques, etc. llegeixen articles o escolten xerrades esperant el moment clau. Aquell moment en que l'activista o la investigadora comença a destapar les pràctiques d'explotació de la seva firma de moda preferida a Cambodja o l'impacte mediambiental i social que suposa menjar aquelles saboroses pinyes que de tant en tant compra al supermercat.

El 2005 vaig tenir l’oportunitat de començar a treballar a la Campanya Roba Neta (CRN) i entrar en contacte amb una xarxa d’organitzacions, moviments de base i persones d’arreu del món amb més d’una dècada d’historia en la denuncia de la realitat de les obreres i els obrers que confeccionen la roba que es ven a les botigues de les grans marques de moda. En poc temps, la quantitat d’informació sobre les disfuncions d’un sistema de producció i de comerç que posa el profit econòmic per davant dels drets laborals i dels drets humans em va obligar a replantejar-me el meu propi consum i a cercar alternatives que em permetessin sentir-me alliberat d’aquelles marques amb les quals ens les teníem contínuament.

La CRN no és una campanya de consum responsable. Mai ha tingut entre els seus objectius principals promoure el consum alternatiu. Tampoc ha pretès erigir-se en certificadora de bones pràctiques ni en entitat que promogui la responsabilitat de les empreses transnacionals. És, en essència, una campanya de suport a les treballadores i als treballadors de la indústria de la confecció que s’organitzen per plantar cara a les empreses que vulneren una i altra vegada els seus drets laborals i els seus drets humans. La CRN va néixer per donar ressò internacional a aquestes lluites locals i per fer arribar la pressió que els col·lectius de persones treballadores porten a terme al seu lloc de treball als despatxos de les grans marques de moda i exigir respostes a través d’expressions de solidaritat de consumidors i consumidores d’arreu.

Es fa molt difícil però, explicar el que hi ha darrera de les grans firmes que dominen el sector sense plantejar-se com cobrir les pròpies necessitats de roba i vestit sense ser còmplice d’un model de relacions laborals i socials que poc té a veure amb les promeses de “desenvolupament” de les polítiques de lliure mercat. No hi ha xerrada, conferència o taula rodona en que participi en la que no hi hagi alguna persona assistent que pregunti per la “llista blanca” de marques en les quals confiar. Els consumidors i les consumidores es pregunten on poden comprar amb la consciència tranquil·la i sense sentir que perden el control sobre les conseqüències socials i ambientals de les seves decisions. Malauradament, la llista blanca no existeix.

Des del convenciment que el nostre planeta no pot suportar la propagació de les nostres pautes de consum depredadores i davant la irracionalitat dels hàbits de compra que exhibim les autoanomenades classes mitjes de països rics i potències emergents, la primera opció que es presenta en les converses sobre alternatives de consum és el decreixement voluntari i raonat del nostre consum de roba. No es tracta de vestir amb parracs ni d’anar uniformats i uniformades pel carrer. Es tracta d’alliberar-nos de la necessitat de disposar d’armaris tan ben nodrits que ens permetin oblidar pantalons i samarretes durant mesos darrera de les últimes compres. De no guiar-nos únicament per criteris estètics i pel preu dels articles amb la certesa que allò que adquirim és una peça d’utilitzar i llençar.

Però més enllà de la reducció, calen alternatives i podem portar a terme un consum transformador donant suport a iniciatives que ens permetin comprar la roba que necessitem sense sentir-nos esclaus de les grans firmes internacionals de les quals ens arriben descoratjadores notícies sobre impactes ambientals intolerables i explotació de persones treballadores. Acudir a l'economia social, a negocis locals amb producció local, o al moviment de moda ètica, incipient al nostre país però en creixement i amb un gran control de les condicions laborals i dels impactes ambientals de la seva producció.


Albert Sales i Campos. @albertsc79
Membre del col·lectiu RETS, portaveu de la Campanya Roba Neta a Catalunya. Professor de sociologia a la Universitat Pompeu Fabra i a la Universitat de Girona. 

Més info:
http://robaneta.org
http://rets.cat
http://albertsales.wordpress.com