A Quepo ens preocupen molt (per no dir, que ens cabrejen) els nivells de pobresa, tan al Sud com al Nord. Per això hem preparat dues accions de sensibilització específiques al voltant del 17 d'octubre, Dia Internacional per a l'Eradicació de la pobresa. Una d'elles és la campanya amb la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona: Tenim dret a NO ser pobres.  Parlarem d'exclusió social, de prejudicis i de justícia, i reflexionarem sobre aquelles pèrdues de drets al món que generen pobresa.

Durant la setmana, veurem com els interessos pel petroli a l'amazònia peruana estan per sobre dels drets dels pobladors indígenes. Com arrisquen la seva vida a diari milers d'immigrants invisibles per arribar als Estats Units al creuar la frontera amb Mèxic. Donarem voltes al problema de l'accés als medicaments essencials per una gran part de la ciutadania al món. La lluita pacífica que des de fa 25 anys els mestres de Mèxic duen a terme per defensar una educació pública. I també ens plantejarem quins drets laborals s'han perdut pel camí als països que produeixen la major part de la roba que portem.

I quan enfoquem a casa nostra, a la situació de la sanitat i de l'educació públiques, o dels nostres drets laborals...ens adonem que els drets socials bàsics, sobretot al Sud però cada cop més al Nord, no estan garantits.

Creiem que proporcionar eines per donar suport a la ciutadania, que li permeti prendre consciencia de la seva pertinença a un món global, des d'una visió crítica i amb una actitud socialment compromesa, és essencial per a lluitar contra les desigualtats socials i injustícies econòmiques a les que ens trobem sotmeses.

Per això hem pensat en un espai públic i de lliure accés com és la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona per aquesta campanya de sensiblització. Us animem a apropar-vos a una de les 223 biblioteques que en formen part: en elles trobareu els continguts d'Això és EpD i podreu participar de les activitats que les biblioteques han organitzat relacionades amb les temàtiques del web. A més, podeu accedir al prestatge virtual Les arrels de la pobresa: Tenim dret a no ser pobres, amb els continguts, notícies relacionades i una guia de recomanacions de lectura i audiovisuals amb enfocament d'epd disponibles al seu catàleg.

Contra la pobresa...Educació per al Desenvolupament!

Podeu seguir els continguts de la campanya amb el hashtag #DretANoSerPobres a les nostres xarxes socials. Twitter: @quepo_org i Facebook: quepo.org 

Aquest post pertany a una campanya de difusió del projecte “Aixó és EpD” que estem duent a terme des de Quepo. Durant 10 dies, 10 col·laboracions de persones vinculades a les temàtiques que abordem. Avui, Mercè Girona, reflexiona sobre la nostra proposta d'enton saludable.

Ja fa més de 30 anys que sóc activista en defensa del medi i els valors de l'ecologia. Em preocupa la degradació i depredació del medi causat per les activitats i objectius lucratius d'empreses i corporacions privades que prioritàriament tenen en compte els seus interessos i beneficis corporatius afectant l'equilibri ecològic, la biodiversitat, el territori i els recursos naturals, i en definitiva el nostre entorn i la salut del medi i de les persones. Posant en perill el futur nostre, bressol per a les generacions futures tan humanes com de la resta d'éssers vius. El més preocupant, és que en nom del desenvolupament i la societat del benestar, la nostra administració, els partits que fins ara han governat- siguin de pretesa esquerra i verda o no- han estat tolerant que els interessos privats d'uns passin per sobre de la necessitat de protegir els interessos públics del conjunt de la societat.

El període de creixement especulatiu de la nostra economia, el qual ha comportat un no parar d’agressions al territori i de disbarats ecològics i ambientals. Per a l’ecologisme independent no hi ha dubte que la crisi fa molt temps que es manifesta, ara sols ha canviat de rostre. És aquesta crisi econòmica, social i política una oportunitat de millora social col·lectiva?. Per a que així sigui hauríem de fer un canvi de direcció, tal i com ja apunten els filòsofs del “bon viure”. Des de l’ecologisme cal encarar aquest oportú debat social amb un plantejament clarament optimista. Les oportunitats històriques que s'estan obrin són més favorables que les que es tanquen quan es parteix d'una realitat que és ecològicament insostenible.

Catalunya és caracteritza per una densa base industrial i urbana desequilibrada territorialment i localitzada, sobretot, en la vessant costanera del Mediterrani. Compta amb tres grans polígons químics (Camp de Tarragona, Baix Llobregat i Vallès Oriental) amb una forta especialització industrial en els derivats del petroli, amb quatre reactors nuclears emmagatzemadors de residus radioactius, amb importants ports de mar, amb una activitat turística massiva i en alça, amb una trama atapeïda d’empreses industrials i logístiques molt lligada a la xarxa urbana i de serveis que conformen tot de ciutats entrellaçades a l’entorn de l’àrea metropolitana de Barcelona. Com no pot ser d’una altra manera, donades les seves característiques, el territori català pateix d’un important estrès ambiental i d’una fragilitat ecològica que es manifesta de moltes maneres: amb la total dependència energètica dels recursos fòssils i radioactius, amb l’excés de contaminació i de residus, amb l’aïllament dels espais naturals i la pèrdua de biodiversitat, amb la debilitat ecològica en l’activitat agrícola i ramadera, amb la manca de sobirania alimentària, ..

Les regles polítiques i econòmiques pactades entre els estats són les que ens marquen avui dia els camins i els criteris en les decisions d’inversió i en la recaptació i distribució de bens i recursos. La globalització de la producció, de la circulació de mercaderies, de capitals, d’informació, de relacions institucionals públiques i privades, fan que els governs dels estats es converteixin en els principals interlocutors amb les grans corporacions econòmiques i financeres. Però hi ha moltes maneres de dur a terme amb aquesta funció.

Un exemple d’aquesta funció, significatiu per a l’ecologisme més contemporani, és l’acord, no explícit però real, entre les multinacionals dels transgènics agrícoles i l’estat espanyol per fer d’aquest la porta d’entrada a Europa dels seus productes captivadors de la biodiversitat. La crisi financera ens ha mostrat despullat un estat espanyol organitzat de manera corporativa i governat per elits amb comportaments oportunistes, acumuladores d’excedents i amb permanents afanys extractivistes vers els territoris.

Des d’economia ecològica es fa notar que per sota de l’economia financera i de l’economia real i ha una economia “real-real”. Aquesta economia real-real és la de l’ecologia humana, la que tracta de la biologia, de l’energia i dels materials. A Catalunya ens trobem ara econòmicament ofegats pels deutes que l’estat i les administracions públiques estan assumint degut a l’esclat de la bombolla financera, però també portem a sobre un deute ecològic contret per societats com la nostra, gran consumidora d’energia i materials, al ser beneficiaria del que s’ha anomenat un “intercanvi desigual” amb altres territoris i d’una petjada ecològica excessiva.

Des de l’ecologisme sempre hem defensat que fora més lícit pagar els deutes ecològics que no els financers. Tant és així que l’actual deute financer el veiem més com una forma de domini corporatiu sobre les poblacions, sobre la capacitat d’aquestes de decidir sobre el seu futur i el dels territoris que ens acullen, que no pas com un deute que tingui cap fonament “real-real”.

Quan hem considerat que ha calgut, els ecologistes hem organitzat o hem donat suport a les plataformes que han impulsat campanyes d’oposició a decisions, tant municipals com autonòmiques, que valoràvem com agressives i perjudicials per al medi i la sostenibilitat dels territoris. Hem organitzat també notables manifestacions en contra de la política ambiental de la generalitat. Però el fet que cal remarcar és que a Catalunya ha predominat durant força dècades un consens que implícitament o explícita considerava que els temes ambientals havien d’anar sempre al darrera dels econòmics i socials donat el context general de subordinació política i no tenen prou en compte els criteris de sostenibilitat ecològica..

Acostar el afers i els poders públics als ciutadans i als territoris és sens dubte també un benefici per a les polítiques ambientals, de defensa dels territoris i de donar opció a la sostenibilitat que defensem els ecologistes.
  
Donada la realitat de la nostra societat, les polítiques orientades ecològicament haurien d’ocupar ja un lloc principal entre les polítiques públiques, sobretot les que tenen a veure amb els principals recursos ambientals: aigua, energia, sòl fèrtil, biodiversitat i espais naturals, prevenció de residus i eficiència en l’ús de materials, contaminació i canvi climàtic, ... Totes plegades han de ser un factor impulsor d’un necessari canvi social i d’una reestructuració econòmica inajornable. Tota la nostra estructura productiva corre el perill de tornar-se ràpidament obsoleta si institucionalment no es canvien les regles de joc i s’inicia una transformació social cooperativa. Però per a fer-ho cal mobilitzar tant institucions públiques com privades, és a dir, cal assumir competències legals, comptar amb recursos financers suficients i saber-los orientar bé. I tot plegat s’ha de fer amb participació ciutadana i evitant que part de la població pateixi, com ja passa ara, sotracs importants en les seves condicions més bàsiques de vida. Aquesta és una tasca que se’ns presenta molt difícil per a la societat catalana, si no impossible, tenint com tenim una manca de democràcia i un ordenament dels poders públics conformat de manera que no sols no hi ajuda, sinó que sembla constituït per anar-hi en contra.

Cal una societat catalana més activa en la defensa del nostre medi on les nostres actituds, consum i hàbits han de ser més conscients i responsables!!

Mercè Girona.
Presidenta de la Fundació Catalana per a la prevenció de Residus i el Consum Responsable. Membre del Centre d'Ecologia i Projectes Alternatius-Ecologistes de Catalunya i impulsora de l'Estratègia Catalana Residu Zero.

Aquest post pertany a una campanya de difusió del projecte “Aixó és EpD” que estem duent a terme des de Quepo. Durant 10 dies, 10 col·laboracions de persones vinculades a les temàtiques que abordem. Avui, una col·laboració especial, Miryam Navarro, membre de l'equip que vam crear el projecte, reflexiona sobre la nostra proposta d'educació.

 

Con esta frase, un verdadero grito de lucha, acaba el vídeo que introduce el tema “Educació per a tothom”. Podemos hacernos una idea de lo importante que es la educación para el poder, porque  precisamente es eso, la educación es poder en estado puro. Poder para manipular y poder para cambiar las cosas. El poder de construir personas a imagen y semejanza de la sociedad y la cultura donde se inscriben. Un universo donde se inyecta por vía directa la manera de concebir el mundo, la propia subjetividad y la idea del otro, y de cómo relacionarnos con esa alteridad. Por eso, la lucha está presente en  una concepción de la educación que no se limita a la trasmisión de instrucciones y conocimientos, ni si quiera a la transmisión de valores, sino como una acción política en sí misma. Porque somos aprendices y no podemos estar quietos, porque estamos vivos y la creatividad nos sale por los poros, por eso y mucho más luchamos por la Educación, sí, pero ¿cuál? La educación para todas y todos, la educación que tenga sentido en la vida, la educación donde se comprueba que cuando cambiamos nosotras y nosotros, cambiamos el mundo que nos rodea, y el mundo a su vez nos cambia. La educación que queremos es una educación que deconstruye violencias, que desmonta el presupuesto de que la desigualdad es algo que no se puede evitar, connatural al ser humano. Una educación que no se cree que eso siempre ha sido así, y por eso, siempre será así; que para que unos vivan bien otros tiene que sufrir, y que las cosas no pueden cambiar. Ponemos “Un granito de arena” para que no sea así.

Hay muchos tipos de luchas. Las batallas campales contra las fuerzas del “orden” donde muere gente, y dónde se quiere matar ideas y cercenar el espíritu pero, que para su sorpresa, va matando miedos y fortaleciendo el librepensamiento. Cuando se mata un maestro, maestra, renacen más luchadores y luchadoras.  También, está la lucha silenciosa del día a día, de querer dar lo mejor de uno, de una,  a las personas con las que pasas mucho tiempo en un mismo espacio, es decir, con las que se compartes la vida. La entrega profesional para que alumnos y alumnas aprendan a luchar contra el “monstruo de las mil cabezas”, aunque sea “de a poquito”, dejando de hacer lo que se espera de uno, y haciendo lo mejor para una, dejando de “consumir hasta morir”, y de morirse por consumir. 

Ken Robinson nos explica la historia de un modelo obsoleto, y curiosamente de rabiosa actualidad, y cómo comulgan las imposiciones del mercantilistas con la instrucción escolar. Se enseña a la negación de la esencia del desarrollo personal, emocional y comunitario, para hacer posible la manipulación y encajarnos en moldes homogeneizadores. Proceso que facilita al Status Quo la elección de quién les vales y para qué,  y que se traduce en la anulación de la capacidad creativa. Un altísimo precio que pagan niñas, niños y jóvenes, acatando pacientemente las aburridísimas instrucciones  de sus adultos.  Sir Robinson, con un simple ejemplo de cuántas habilidades puede encontrarse a un clip para sujetar papeles, nos demuestra que la educación escolar a la que estamos sometidos es una maquinaria que asesina la imaginación.

Sin embargo, son muchos los docentes que luchan, incluso con su vida, para defender la educación en la que creemos. Esmerándose para que la escuela sirva como instrumento para que cada uno y cada una saque lo mejor que tiene dentro en beneficio del común y no de unos pocos. Defienden una escuela que acompaña a las personas para que no se conformen con aprender a trabajar para producir o para ser útiles a las directrices del mercado, sino un lugar dónde lo que importa es “aprender a ser”, como dice Eduardo Galeano.

Porque somos “Soñadoras”, porque creemos en la utopía que marca el horizonte hacia el que queremos caminar, porque somos muchos y muchas aunque nos sintamos solos, estamos aquí, abriendo ventanas, esta vez electrónicas, para compartir este material que nos hace pensar, que nos anima a construir una educación en la libertad, una educación en el “buen vivir”. Vuestra creatividad nos da la clave que necesitamos para que todo siga girando. Disfrutadlo, como nosotras lo hemos hecho al crearlo.

Miryam Navarro Rupérez. 
Investigadora en Formación de mossa-GRAFO (SGR.2009-0053). UAB. Diseño y desarrollo de contenidos de “Això és EPD” desde la antropología aplicada a la educación y al desarrollo.

Voy a hacer algo que normalmente critico, hablar de una película antes de haberla visto. ( Espero me perdonéis, me pueden las ganas ) En concreto, sobre el documental 10x10 Girl Rising perteneciente a una campaña de sensibilización sobre educación y chicas alrededor del mundo, aprovechando el “tirón” Malala ( queden claros mis más infinitos respetos para ella ). El film está producido en Estados Unidos, financiado por Intel Corporation y amparado por dos grandes organizaciones no gubernamentales que trabajan a nivel global infancia y educación.

Empieza diciendo “Esta noche la chica más valiente del mundo...” y comienzan a aparecer imágenes preciosas de niñas y chicas preciosas, llenas de vida y color que según la voz que las presenta “por fin, han entendido que educarse es importante y luchan por ello” A partir de ahí construyen a una Amina de Afghanistan obligada a casarse con 11 años, a Yasmin de Egipto que no asiste a la escuela, a Senna de Perú que mira con melancolía a sus compañeras jugar, a Suma de Nepal atrapada por un supuesto maestro, a Ruksana de India lavando platos sin luz del sol, a Mariama de Sierra Leona sentada en el suelo en una estancia desolada, a Azmera de Etiopía que deambula solitaria por una calle cualquiera, a Sokha de Cambodja que es explotada en un espectáculo...y ahí aparece el texto definitivo “Una revolución ha empezado y nadie la podrá parar” Y finalizan poniéndole cara a la esperanza con Hadley de Haití que reivindica su derecho a seguir estudiando a una maestra que no la acepta en la escuela improvisada post-terremoto. Y empiezo a pensar qué pensaran esas chicas de nosotros, los espectadores del vídeo, cuando crezcan y se hagan mayores. Dejadme imaginar.

A lo mejor la revolución para Amina sería que los soldados extranjeros que violaban a sus compañeras estuvieran en la cárcel. A lo mejor paraYasmin sería juzgar a los cómplices de países amigos que encubrían las actividades del gobernante que no la dejó escolarizar. A lo mejor para Senna sería que la empresa que destruyó el territorio donde vivía con su família y les obligó a desplazarse pagara por ello. A lo mejor para Ruksana sería que le pagáramos a su madre por cosernos la ropa más dinero del que necesita para comer. A lo mejor para Mariama sería ver que no compramos diamantes manchados de sangre. A lo mejor para Azmera sería ver prohibidas las operaciones financieras que especulan con su comida. A lo mejor para Sokha sería que juzgáramos a nuestros compatriotas turistas que las violan cuando acaba el espectáculo. Y a lo mejor para Hadley sería que le pagáramos la deuda que adquirimos con ella el día que nos hicimos fotos prometiendo ayuda. A lo mejor la maldita revolución no ha empezado.

-Hola!

Encara que no ho sembli només fa 14 dies que hem començat l'any, així és que, Feliç any nou a tothom!

Un breu post per donar les gràcies a totes les persones que ens heu ajudat a fer possibles tants projectes al llarg de 2012 amb les vostres qüotes de soci i donatius! Es presenta un any difícil però tenim intactes les ganes i la il·lusió per continuar produint, construint, comunicant i batallant el què calgui i allà on calgui. Estem feliços de continuar comptant amb el suport aquest any. Aquí us deixem un tast d'alguns projectes d'aquest any per a les que no els conegueu.
 

Una abraçada per a tothom de tot l'equip Quepo!

www.quepo.org
quepoblog.blogspot.com
twitter/@quepo_org
youtube.com/fundacionquepo
vimeo.com/quepo