Avui comencen les projeccions de la 10a Mostra de Cinema Salut, Drets, Acció als Cinemes Girona de Barcelona. Ara ja fa 3 anys que hi estem implicades amb l'estratègia de comunicació i la producció d'aquesta mostra de cinema. The Waiting Room, Outbreak i Temps d'Écoute: 3 sessions de bon cinema documental i 4 debats sobre el dret a la salut.



Com a novetat en l'estratègia de comunicació, aquest any hem organitzat una sessió inaugural amb un debat crític per parlar de salut i desigualtat: Desmuntant #LaPitjorEpidèmia.

Ja fa uns mesos que vam començar a col·laborar amb la gent de Crític en un blog que porta el mateix nom, La Pitjor Epidèmia. Aleshores, amb la connexió que s'ha anat creant entre les entitats de la campanya Medicus Mundi Mediterrània i Farmacèutics Mundi amb el periodisme rigorós i la xarxa d'arreu del món d'activistes, moviments socials, entitats, ong i ciutadania, vam pensar que havíem de trobar un format per a visibilitzar aquesta pluralitat i diversitat de línies de lluita contra la desigualtat en salut.

I d'aquesta manera va nèixer la proposta organitzada ahir de debat al Pati Llimona.

Un debat amb dos ponents principals: Gemma Tarafa, comissionada en salut de l'Ajuntament de Barcelona, i Joan Benach, investigador i director de GREDS-Emconet. Dinamitzada per Sergi Picazo, periodista de Crític, i amb una fila zero de luxe on s'incorporava tota aquesta pluralitat de lluites.

Vam gravar el debat en streaming amb LaMinimèdia, el podeu veure ara:

El dret a la salut està seriosament amenaçat. Després d'una epoca en que la tendència va ser apostar per l'atenció primària com la base d'una sanitat universal i pública, el model ha canviat. Els mercats i el seu model, basat en recolçar els interessos privats per sobre de les necessitats de les poblacions, avançen imposant desigualtat. El desmantellament de la sanitat pública que vivim a Catalunya, aquest desmantellament trosset a trosset, encobert de privatització de serveis, no és un procès nomès català. És una tendència global amb dos potes que caminen fermes. Una pota arrassa amb allò que ens ha costat anys i diners construïr als ciutadans catalans, espanyols i europeus. L'altre pota trepitja fort allà on mai hi ha hagut un sistema sanitari públic per impedir que mai s'aixequi. En aquest sentit la cooperació sanitària, amb la seva absència de coordinació amb els governs locals i els seus sistemes públics locals sovint és còmplice de la privatització.

Avui Medicus Mundi Catalunya llança el vídeo “Pel dret a la salut” amb el que Quepo i MedicusMundi culminem una fase de treball intens sobre la seva comunicació. Quan vam començar a pensar com podíem explicar què era i què feia Medicus Mundi, i la importància que nosaltres li veiem al seu enfocament sobre el dret a la salut, ens vam adonar que era molt complicat. Els companys de Medicus tenen una mirada molt especial sobre la cooperació sanitària i la lluita pel dret a la salut. Aquesta mirada que pot semblar només un matís des de fora del món de la cooperació, no ho és. De fet, és estructural i ho canvia tot. No és la cooperació heroica (i fàcilment retratable) que salva vides al llindar de la mort. És la que intenta evitar que s'arribi a aquest extrem. Això és el que hem provat de transmetre en aquest vídeo. En aquest moment de privatització global i massiva de la salut, alhora que al nostre petit món lluitem amb marees blanques i tancaments a hospitals contra una pota, una organització internacional treballa justament en la defensa del mateix a països debilitats i ofegats per l'altra pota. Però un cop més totes dues lluites, la d'aquí i la d'allà, són la mateixa lluita perquè «el problema és global i ens afecta a totes»

Volem donar les gràcies i reconèixer el treball de totes les col·laboradores que han fet possible aquest vídeo. A Jordi Royo i Mercedes Montalà per haber prestat les seves veus a aquest manifest pel dret a la salut. A Videolab per la col·laboració inestimable en la digitalització de moltes hores de material d'arxiu de Medicus. A A Punto la Postpo per la col·laboració en la gravació de les veus en off. També a totes les persones que apostant per una cultura lliure han permès que poguéssim utilitzar les seves imatges Creative Commons, i a Kanaki Films, How i Roger Sabà per la cessió per al vídeo. A Alicia Sevilla per deixar-nos aquest piano, impressionant sota els seus dits, que ha omplert de força el discurs i a Jeremie Delaveau per les moltes hores de selecció i edició del material d'arxiu. I a les companyes d'equip a Quepo, sempre més aviat a les dures que a les madures.

Seguim caminant en la lluita pel dret a la salut.

Aquest post pertany a una campanya de difusió del projecte “Aixó és EpD” que estem duent a terme des de Quepo. Durant 10 dies, 10 col·laboracions de persones vinculades a les temàtiques que abordem. Avui, Pau Rubio, reflexiona sobre la nostra proposta de salut.

La primera injustícia de totes és, potser, la que converteix l'acte de nàixer en una ruleta russa. En funció del lloc on et pareixen pot existir una diferència de fins a 35 anys en la teua esperança de vida.

Aquells qui decideixen pels altres han tingut molta pressa en traslladar les seues fàbriques als racons més recòndits del planeta i molt poca a l'hora d'exportar també els drets de què gaudien ells mateixos. Però sense pretendre-ho, han obert una via a l'esperança. Si s'ha pogut globalitzar l'economia d'esta manera, per què no fer el mateix amb la salut? És la pregunta que es fa cada dia l'exèrcit de persones que treballa perquè aquest siga realment un dret universal. És l'objectiu de tota la gent que considera que una qüestió tan fonamental no pot ser tractada individualment pels governs dels diferents països.

Ha arribat el moment d'abordar la salut des d'una perspectiva global. D'arguments en sobren:

a) Per solidaritat, per justícia, perquè es tracta d'un dret que hauria de ser igual per a totes les persones, independentment del seu lloc de naixement, sexe, raça i orientació sexual:

- És inadmissible que encara hui seguisquen morint 287.000 dones cada any per causes relacionades amb la maternitat, el 99% d'elles en països pobres.

- No es pot consentir que la malària continue matant a més de 600.000 persones cada any, també la major part als països que menys tenen.

b) Perquè les bactèries i els paràsits no entenen de fronteres.

- L'augment de la mobilitat de les persones és un factor de risc que multiplica les possibilitats d'importar malalties no endèmiques:

- L'estiu de 2007 es van registrar 217 casos de Chikungunya a Itàlia. Era la primera vegada que es declarava a Europa un brot epidèmic autòcton d'aquesta febre tropical.

- Als Estats Units s'han reconegut més de 300.000 casos del mal de Chagas, una malaltia endèmica de Llatinoamèrica.

c) Perquè els éssers humans hem passat a integrar una comunitat global i això té repercussions:

- L'any 2011 diversos països d'Amèrica del Nord i del Sud van patir brots de xarampió, una malaltia que s'havia considerat eliminada al continent l'any 2002. En el cas de la regió del Quebec, per exemple, es va considerar que havia estat importada per algú que havia viatjat a Europa. El fet que algunes persones no hagueren considerat oportú vacunar-se va provocar la pèrdua de la immunitat comunitària i va fer possible la reaparició de la malaltia.

- La pòlio és una de les candidates a convertir-se en la segona malaltia eradicada del planeta, després de la verola. De moment, encara és endèmica a Nigèria, Afganistan i Pakistan. Mentre no s'elimine d'estos tres països, la resta del món —i en especial alguns països africans en situació de risc— no podran relaxar els esforços i continuaràn havent de fer front al perill de casos importats.  

Tractar la salut de manera global implica un canvi de pensament que, afortunadament, es va extenent i produeix resultats esperançadors. Per desgràcia, tot el que s'ha fet fins ara no és suficient i resulta espantosa la idea de creure que, en el fons, tot es pot reduir a una qüestió de diners. La vida de les persones anònimes serà secundària mentre el més absolut dels valors continuen sent els bitllets.

Pau Rubio @pauinthecloud 
Responsable de comunicació online de l'Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal)

Creiem que els canvis de paradigma a una societat es produeixen per grups de persones valentes, que creuen fermament en allò que fan i pel que lluiten cada dia. Hospital Amic n'és un gran exemple.

No entenen un altre manera de tractar als infants hospitalitzats, i d'això te n'adones quan parles amb qualsevol de les persones de l'equip. La paraula “cura” va molt més enllà d'una atenció física al focus del mal: la por, l'ansietat, els bloquejos emocionals que genera la malaltia en un nen o una nena. No només orbitan al voltant d'aquesta, sinó que, tal i com expliquen el Dr. Antonio Garcés o la infermera-psicòloga Nuria Serrallonga, influeixen en tot el procés de manera positiva o negativa, segons l'atenció dedicada.

Pot sembla innovador, però “només” estan implementant els drets dels nens i les nenes hospitalitzats, ja protegits segons la Carta Europea de l'any 1986.

Una de les conseqüències secundàries, que no menys important, és l’estalvi en la inversió econòmica a mig termini, ja que s’ha demostrat que amb un treball coordinat com el d’Hospital Amic, el procés d’hospitalització s'escurça.

Explicant-ho així sembla lògic i evident, però realment no ho és, i tal i com s'està desvirtuant l'estat del benestar al nostre país, ens allunyem molt d'aconseguir implementar-ho a tot arreu. Quan hi ha persones que poden morir a una llista d'espera, pot semblar absurd exigir que a més es vulguin tenir en compte les seves emocions.

Les persones valentes han de fer front a moltes recances, i aquesta és una, la de les prioritats.

Una altra lluita és dins del propi sistema sanitari: no tothom veu la necessitat de que un pallasso o el propis pares entrin a quiròfan; que els gossos puguin estar a qualsevol espai de l'hospital, encara que aconsegueixin que un nen accepti la seva cadira de rodes; que a través d'un dibuix es pugui detectar la negació d'una amputació d’una cama,...hi ha tants exemples com nenes i nens.

Per això era molt important aconseguir visibilitat i legitimitat per part del sector sanitari. Per la resposta que hi va haver a l'auditori de l'Hospital Sant Joan de Déu la setmana passada, a la presentació interna del vídeo, creiem que un primer pas per aconseguir-ho està fet.

Aquí el podeu veure: