Personalment estic a favor de la democràcia | #AixòésEpD

Aquest post pertany a una campanya de difusió del projecte “Aixó és EpD” que estem duent a terme des de Quepo. Durant 10 dies, 10 col·laboracions de persones vinculades a les temàtiques que abordem. Avui, darrer dia, Quim Arrufat reflexiona sobre la nostra proposta de governabilitat.

“Personalment estic a favor de la democràcia, que significa que les institucions centrals de la societat han de romandre sota control popular. Ara com ara, sota el capitalisme no podem parlar de democràcia per definició. El capitalisme és un sistema en què les institucions centrals de la societat estan, per principis sota control autocràtic. Penso que fins que les principals institucions de la societat no estiguin sota control popular no té sentit parlar de democràcia.”

(Noam Chomsky)

La democràcia, avui, és un pols constant contra corrent.

La crisi econòmica i financera en què vivim està escenificant com mai l’absència de democràcia en les relacions econòmiques i de poder. És a dir, l’absència de democràcia en aquells països considerats, sobretot durant la guerra freda, com a “democràcies liberals”. Totes i cadascuna de les decisions de pes que es prenen, és a dir, de les decisions que alteren o poden alterar els equilibris econòmics i de poder, s’estan prenent d’esquenes, i sovint en contra, de la majoria de la població. El propi rescat bancari a Europa, o l’expansió de les indústries extractives a Sudamèrica serien dos exemples clars en un mar d’exemples.

És clar que la desaparició del món dividit en blocs, el món dividit en bons i dolents, demòcrates i “allò altre”, ha mostrat l’emperador nu. Si no nu del tot, si vestit amb allò just que porta, no amb allò que deia que portava. El món dels democràtes, segons els blocs, és el món on els bancs i la borsa voten a diari i la ciutadania vota cada quatre anys uns representants a unes cambres que cada dia tenen menys poder de decisió. En definitiva, el món dels demòcrates, que ara es diu globalització i que continua dividint el món en guanyadors (demòcrates) i perdedors (“allò altre”), es treu cada dia de forma més evident la màscara amb què es recobria la propaganda occidental. 

No obstant això, davant d’aquest escenari desert de perspectives de victòria popular, de victòria de la majoria empobrida sobre la minoria poderosa, arreu del món s’autoorganitza la societat, els pobres, els que no voten cada dia si no quan els deixen i amb prou feines, per reclamar la propietat col·lectiva del futur, ara arrabassada. Els processos d’empoderament popular a l’Amèrica Llatina i la seva transposició, amb totes les imperfeccions, en processos constituents, han permès conquestes tan significatives com la consulta prèvia a la població afectada per planificacions mineres. A la Mediterrània, des de la plaça Syntagma a Atenes fins a Plaça Catalunya de Barcelona, passant per la plaça Taksim d’Istanbul o la plaça Tahrir al Caire, les societats desposseïdes de tot poder decisori, de tot dret a ser consultats, de tot dret a opinar sobre el seu futur, omplen a batzegades els carrers en reclamació d’una democràcia real. 

Ja ningú no es creu, com Chomsky, que puguem parlar de democràcia, en el seu sentit més autèntic. Les principals institucions de la societat no estan sota control popular, no responen als interessos de la majoria, no funcionen a ritme de la majoria social. La pregunta és quan i com guanyarem, reconquerirem, la democràcia o parcel·les significatives d’aquesta. I la resposta, molt em temo, és que la democràcia és una lluita constant contra corrent en uns sistema que viu i s’alimenta justament de les desigualtats.

Ja en el segle XIII Agustí d’Hipona va deixar escrit: “Si dels governs en traiem l’acció de la justícia, només queda una colla de lladres i pirates”. Aquí ja cadascú que jutgi si veu el got del món mig ple, o mig buit.

Quim Arrufat @quimarrufat
Diputat al Parlament per CUP-Alternativa d'Esquerres.