Aquest post pertany a una campanya de
difusió del projecte “Aixó és EpD” que estem duent a terme des
de Quepo. Durant 10 dies, 10 col·laboracions de persones vinculades
a les temàtiques que abordem. Avui, darrer dia, Quim Arrufat reflexiona sobre la nostra proposta de governabilitat.
“Personalment estic a favor de la
democràcia, que significa que les institucions centrals de la
societat han de romandre sota control popular. Ara com ara, sota el
capitalisme no podem parlar de democràcia per definició. El
capitalisme és un sistema en què les institucions centrals de la
societat estan, per principis sota control autocràtic. Penso que
fins que les principals institucions de la societat no estiguin sota
control popular no té sentit parlar de democràcia.”
(Noam Chomsky)
La democràcia, avui, és un pols
constant contra corrent.
La crisi econòmica i financera en què
vivim està escenificant com mai l’absència de democràcia en les
relacions econòmiques i de poder. És a dir, l’absència de
democràcia en aquells països considerats, sobretot durant la guerra
freda, com a “democràcies liberals”. Totes i cadascuna de les
decisions de pes que es prenen, és a dir, de les decisions que
alteren o poden alterar els equilibris econòmics i de poder, s’estan
prenent d’esquenes, i sovint en contra, de la majoria de la
població. El propi rescat bancari a Europa, o l’expansió de les
indústries extractives a Sudamèrica serien dos exemples clars en un
mar d’exemples.
És clar que la desaparició del món
dividit en blocs, el món dividit en bons i dolents, demòcrates i
“allò altre”, ha mostrat l’emperador nu. Si no nu del tot, si
vestit amb allò just que porta, no amb allò que deia que portava.
El món dels democràtes, segons els blocs, és el món on els bancs
i la borsa voten a diari i la ciutadania vota cada quatre anys uns
representants a unes cambres que cada dia tenen menys poder de
decisió. En definitiva, el món dels demòcrates, que ara es diu
globalització i que continua dividint el món en guanyadors
(demòcrates) i perdedors (“allò altre”), es treu cada dia de
forma més evident la màscara amb què es recobria la propaganda
occidental.
No obstant això, davant d’aquest
escenari desert de perspectives de victòria popular, de victòria de
la majoria empobrida sobre la minoria poderosa, arreu del món
s’autoorganitza la societat, els pobres, els que no voten cada dia
si no quan els deixen i amb prou feines, per reclamar la propietat
col·lectiva del futur, ara arrabassada. Els processos d’empoderament
popular a l’Amèrica Llatina i la seva transposició, amb totes les
imperfeccions, en processos constituents, han permès conquestes tan
significatives com la consulta prèvia a la població afectada per
planificacions mineres. A la Mediterrània, des de la plaça Syntagma
a Atenes fins a Plaça Catalunya de Barcelona, passant per la plaça
Taksim d’Istanbul o la plaça Tahrir al Caire, les societats
desposseïdes de tot poder decisori, de tot dret a ser consultats, de
tot dret a opinar sobre el seu futur, omplen a batzegades els carrers
en reclamació d’una democràcia real.
Ja ningú no es creu, com Chomsky, que
puguem parlar de democràcia, en el seu sentit més autèntic. Les
principals institucions de la societat no estan sota control popular,
no responen als interessos de la majoria, no funcionen a ritme de la
majoria social. La pregunta és quan i com guanyarem, reconquerirem,
la democràcia o parcel·les significatives d’aquesta. I la
resposta, molt em temo, és que la democràcia és una lluita
constant contra corrent en uns sistema que viu i s’alimenta
justament de les desigualtats.
Ja en el segle XIII Agustí d’Hipona
va deixar escrit: “Si dels governs en traiem l’acció de la
justícia, només queda una colla de lladres i pirates”. Aquí ja
cadascú que jutgi si veu el got del món mig ple, o mig buit.
Quim Arrufat @quimarrufat
Diputat al Parlament per CUP-Alternativa d'Esquerres.
