L'estrany cas de la llibertat de premsa | #AixòésEpD

. .
Aquest post pertany a una campanya de difusió del projecte “Aixó és EpD” que estem duent a terme des de Quepo. Durant 10 dies, 10 col·laboracions de persones vinculades a les temàtiques que abordem. Avui, Sergi Picazo, periodista i company de batalles, reflexiona sobre la nostra proposta de llibertat d'expressió.


“Gràcies a Déu al nostre país tenim tres coses extraordinàriament precioses: la llibertat d’expressió, la llibertat de pensament i la prudència de no practicar-ne mai cap de les dues”. Meravellosa descripció de l’autocensura made in Mark Twain. Als països democràtics no existeix la censura. No existeix tal com l’entenem a Xina, Corea del Nord, Aràbia Saudita o Guinea Equatorial. Però això no vol dir que la llibertat d’informació estigui plenament garantida al 100%. Ni que la pluralitat ideològica, ni que tothom tingui veu ni que el rigor sobre qualsevol fet siguin els objectius suprems dels grans mitjans de comunicació occidentals. A l’Estat espanyol el photoshop de la realitat supera, en el cas d’alguns diaris, televisions i ràdios, els límits d’allò èticament reprovable. 

La nova censura, més enllà de la que apliquen els règims totalitaris, pren moltes i variades formes, i gairebé mai són òbvies. La forma més efectiva de censurar avui dia un tema incòmode és, senzillament, el silenci: no publicar-lo mai o publicar-lo tan petit, tan petit, tan petit que sigui marginal. Aquesta censura moderna, sumada a l’autocensura, s’escola a través d’una sèrie de sibil·lins canals, que no es veuen i que no es mencionen, viatgen en forma d’implícits, xiuxiueigs, de forma quotidiana però irregular -a vegades sí, a vegades no- i sense cap inquisidor jutjant periodistes. El periodista avui s’enfronta a un doble enemic: 1) Els tabús socials manufactarats, els interessos econòmics o les pressions polítiques apreten; i 2) La falta de temps i d’espai i la precarietat laboral dels periodistes acaben d’ofegar. 

Fos a negre. 

Fa vint-i-cinc anys Noam Chosmky i Edward Hermann van teoritzar el Model Propaganda per explicar els mecanismes complexos de la censura i l’autocensura en països democràtics, amb separació de poders i amb la llibertat d’expressió consagrada a les sacrosantes constitucions. Una notícia, per acabar sent publicada, havia de superar cinc factors: a) Les rutines de producció informativa accelerada, b) la influència de la publicitat, c) els interessos de la propietat dels mitjans, d) la por dels plets judicials i/o la persecució policial o parapolicial, e) el consens manufacturat creat en una societat. Tot i això moltes notícies acaben superant aquests filtres, fins i tot, contradint les hipòtesis del Model Propaganda. No es tracta, doncs, d’una ciència exacta. Les esquerdes hi són i cada cop són més grans.

Llums, càmera i... acció!

Sergi Picazo @sergipicazo
Periodista. Membre del col·lectiu de periodistes Contrast. Professor associat de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Autor del blog 'El Perseguidor'. Coordinador de l'Anuari Media.cat Els Silencis Mediàtics. 

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada